Anar al contingut

CLÀSSICS

Cinc discos que van marcar el 1969, l'any del mal rotllo en el rock

Aquests àlbums van atrapar el tèrbol esperit de l'època en què va morir la utopia 'hippy'

Jordi Bianciotto

Cinc discos que van marcar el 1969, l'any del mal rotllo en el rock

L’any dels assassinats comesos per la família Manson a l’agost i de l’apunyalament mortal de Meredith Hunter, un fan, per un membre dels Àngels de l’Infern al festival d’Altamont el desembre (els Rolling Stones havien tingut la fantàstica idea de contractar la colla de motoristes com a guàrdia pretoriana) va marcar la ruptura del rock amb la utopia ‘hippy’. Aquests cinc discos van capturar la mala atmosfera d’aquell any. Ah: sí, ‘Beggars banquet’, dels Roling Stones, és de 1968, però de desembre, i ‘Black Sabbath’, el debut de la banda britànica del mateix nom, que va establir les bases del heavy metal, és de 1970, però de febrer. Pertanyen els dos discos per esperit a la tèrbola collita de 1969, any que d’alguna manera van prefigurar i van reblar, respectivament.  

Rolling Stones: ‘Beggars banquet’ (1968)

Mick Jagger, recorrent a ‘Sympathy for the devil’ els èxits de Satanàs, des de la mort de Jesús fins als conflictes del segle XX. La discutida ‘Street fighting man’ es refereix als conflictes civils, dels quals sembla distanciar-se. “Què pot fer un pobre noi / sinó cantar en una banda de rock and roll”.

The Stooges: ‘The Stooges’ (1969)

El primer àlbum d’Iggy Pop i companyia respira indolència des de la portada i a través del nihilisme del ‘1969’ i la tensió sexual d’‘I wanna be your dog’. Aquesta cançó proposa un canvi de rols i una submissió desitjada. ‘Riff’ matador a càrrec de Ron Asheton i piano psicòpata de John Cale, productor del disc.

MC5: ‘Kick out the jams’ (1969)

“Germans i germanes, vull sentir una mica de revolució aquí fora”, crida Rob Tyner com a arrencada d’aquesta obra sulfurosa, amb urpades polítiques com ‘American ruse’. Resposta protopunk al hippisme pastoral, amb guitarres del malaguanyat Fred ‘Sonic’ Smith (que seria marit de Patti Smith) i Wayne Kramer.

Black Sabbath: ‘Black Sabbath’ (1970)

El primer àlbum d’Ozzy Osbourne i companyia va buscar la inspiració en la ultratomba, a través de l’ocultista Aleister Crowley i de la literatura d’autors com H. P. Lovecraft. La seva lectura del moment va donar lloc a un sinistre i visionari hard rock, que seria influent en el metal, el grunge i l’stoner rock.

Captain Beefheart: ‘Troutmask replica’ (1969)

Don Van Vliet, Captain Beefheart, va firmar aquest àlbum catatònic amb producció de Frank Zappa, portador de pertorbadores vibracions amb els seus sons de ferreria, els seus poliritmes i les seves atonalitats. Obra sufocant i ‘conspiranoica’, influent en el punk i el postpunk (i en artistes com Tom Waits).