1969, l'any del mal rotllo en el rock

“És 1969, OK / Per tots els Estats Units / Un altre any per a tu i per a mi / Un altre any sense res a fer”, bramava amb rabiosa apatia Iggy Pop al capdavant del seu grup de bales perdudes, The Stooges, aquell any de gràcia del 1969. ¿Com, “sense res a fer”, en una època en què els Beatles continuaven gravant grans discos, afloraven lluminàries com Hendrix, Zappa o The Band, i se suposava que la joventut havia pres el poder encapçalant la revolució de l’amor?

Bé, no tot era tan de color de rosa: la brusca implosió del somni hippy, amb la seva successió de xocs traumàtics (la mort del ros ‘ex- stone’ Brian Jones, Charles Manson, el festival d’Altamont), confluïa amb un mar de fons intranquil, bandes a les quals el ‘flowerpower’ produïa arcades i que conjuraven el pacifisme, considerat naïf i inoperant, amb guitarres carnisseres com les del ‘so Detroit’, lírica nihilista inspiradora del futur punk, consum de drogues dures o exploració en territoris satànics. De l’estiu de l’amor, 1967, es va passar a l’avantsala del mal rotllo.

La colla cafre de Detroit

De l’àrea de Detroit sortien The Stooges, un grup de d’uns vint anys sorgits del detritus urbà i encantats d’enarborar el lletgisme, la paranoia davant del Gran Germà, la sublimació del caos: escoltin aquesta bacanal de la distorsió cridada ‘L. A. blues’. I els altres també, els nois de MC5, amb el seu ‘Kick out the jams’, registre en directe en el qual extremaven la seva noció del rock de garatge i el rhythm’n’blues, alimentada de disturbis racials, desencant postindustrial i fúria antihippy. Detroit va ser el bressol d’altres rockers cafres poc afins a l’esperit de l’‘era d’Acuario’, com The Amboy Dukes (amb Ted Nugent) i els primers combos de Bob Seger i Alice Cooper.

Cal dir que a tots ells es van avançar, a la seva rude manera, grups garage considerats protopunk com The Sonics i The Seeds, mentrestant, en paral·lel, i per un carril més ‘arty’, The Velvet Underground plasmava des de Nova York les seves esmenes a les utopies californianes. Davant l’idealisme maquinat a San Francisco, frescos entorn del sadomasoquisme, la prostitució i l’addicció d’heroïna. El 1969, el grup de Lou Reed, ja sense John Cale, publicava el seu relativament serè tercer àlbum. 

L’adeu a la innocència

Alguns d’aquells grups es van dissoldre perquè els seus discos no els compraven ni els seus familiars més pròxims, però serien molt influents a llarg termini, del ‘no future’ del punk a l’obscurantisme tradicional de bona part del rock alternatiu. Vistos amb la distància, els indicis que el sistema de valors en la cultura pop estava canviant són nombrosos. Es mastegava en l’aire un adeu a la innocència, l’avís que les millors intencions podien convertir-se en una tapadora o un malson, o bé donar objecte a tergiversacions perilloses: la lectura de ‘Helter skelter’, dels Beatles (‘White album’), per part del boig Manson.

Al Regne Unit, els Rolling Stones ja s’havien mogut pel costat tèrbol a ‘Their satanic majesties request’ (1967), però va ser al següent àlbum, ‘Beggars banquet’, publicat el desembre de 1968, com a pòrtic del fatídic 1969, quan a Jagger se li va acudir posar-se a la pell del diable en persona per cantar ‘Sympathy for the devil’ en primera persona i a ritme de samba-vudú.

L’home del segle XXI

Al voltant del 1969, o aquell precís any, es van alçar algunes de les bandes que en els 70 van ser titllades de ‘dinosaures’ i que reflectirien en el seu imaginari les males vibracions. El hard rock i el heavy-metal cobraven forma disposats a recrear-se amb fantasies truculentes o apocalipsis globals. El primer àlbum de Black Sabbath obria la porta a un sinistre blues-rock d’ambients enrarits, al·lusions a l’ocultisme i els ritus pagans. La insana guitarra elèctrica la tocava a la seva lliure manera un xaval Tony Iommi després d’haver perdut les puntes de dos dits en un accident laboral amb una premsa industrial. 

I a diferència d’uns The Stooges, King Crimson no celebrava l’autodestrucció, però la reflectia amb maneres poètiques, no desproveïdes d’una extrema duresa, a ‘21st century schizoid man’, peça que segons la qual la guerra del Vietnam era només un avís del que a la humanitat li queia al damunt. “Poltre de tortura, filferro espinós / Pira funerària dels polítics / Innocents devastats amb foc de napalm / L’home esquizoide del segle XXI.” Una altra obra significativa de la temperatura musical i cultural de l’any 1969, quan el futur semblava haver-se tornat vagament inquietant.