Crítica de 'Déjame caer': una crònica irrefutable

La islandesa és la més puixant de les actuals cinematogràfiques escandinaves. Minoritària, però cada vegada amb més personalitat. ‘Déjame caer’ prefereix perforar territoris més reconeixibles, lluny de les abstraccions de títols com ‘De caballos y hombres’, el film islandès que va obrir el 2013 el reconeixement d’aquest cine. Es tracta d’un relat d’inadaptació adolescent, marginalitat i drogues. Res de nou, però plantejat amb un estil personal.

 La protagonista, Magnea, viu amb el seu pare, la segona dona d’ell i el nadó que acaben de tenir. Confort burgès nòrdic. Insuficient per cobrir l’apatia de la protagonista ni curullar les seves ànsies d’experiències diferents, tot i que aquestes estiguin bàsicament lligades al consum de drogues, les festes i la repulsa a qualsevol normativa, familiar o a l’institut.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

El director Baldvin Zophoníasson pinta un característic ‘no future’, però la mateixa classe social a què pertanyen els personatges, així com l’estil que es fa servir, distancien el relat de la seva sordidesa. Té més aviat l’accent d’una crònica irrefutable en la qual els fets s’expliquen en dos temps, el present i un imminent futur: la pel·lícula anticipa moments que viuran posteriorment els personatges, tot i que si intercanviem la temporalitat i plantegem la història des d’aquells moments, es tractaria de ‘flash-backs’ abans que de ‘flash forwards’.

 En tot cas, ens informen del que intuïm o sabem que passava. No hi ha escapatòria, o potser encara queda una escletxa per a l’esperança.