Crítica de 'Buscando la perfección': la càmera i la raqueta

‘Buscando la perfección’ no és un documental sobre John McEnroe, tot i que tingui el revolucionari, inflamat i díscol tennista nord-americà com a element central. De fet, és una reflexió, esplèndida, sobre com s’ha de filmar el tennis. El seu director és Julien Faraut, però la majoria de les imatges que veiem a la pel·lícula van ser capturades per Gil de Kermadec, un fanàtic tant de la càmera com de la raqueta.

 Kermadec va realitzar el 1966 el primer estudi cinematogràfic seriós sobre el tennis a partir del cos, l’estratègia i el moviment dels jugadors. Després es va especialitzar a filmar el torneig parisenc de Roland Garros: ell i el seu operador es col·locaven en llocs discrets, que no molestaven ni els espectadors ni els tennistes, i filmaven partits sencers que després convertien tant en document d’arxiu com en objecte d’estudi. Cap dels reportatges televisius els superava, de manera que es van convertir en cronistes del torneig.

 Als 80 va ser el gran ‘director’ de McEnroe. El va filmar sempre que va poder i va capturar com ningú ho ha fet la seva tàctica a la pista i el caràcter irat, els seus cops magistrals i les discussions constants amb els àrbitres. El documental de Faraut ens explica la millor manera de filmar aquest esport, en el qual, segons Kermadec, sempre és més important el jugador que el resultat del partit. Per això en moltes escenes no es veu el rival de McEnroe. Connors, Borg o Boris Becker queden fora de camp, com si el nord-americà jugués amb si mateix.