Jamie Cullum, més alt i més gran a Cap Roig

Jamie Cullum dona a entendre en el seu nou disc, ‘Taller’, que ja és hora d’anar deixant de ser un nen gran i d’acariciar maneres d’artista adult. Un clixé tremend, tot s’ha de dir, però afrontat amb elegància, bones idees i sense girs bruscos. Més encara quan se’l veu sobre un escenari, com aquest divendres a Cap Roig, on es va mostrar, com indica el títol de l’àlbum, més alt i també una mica més gran, dominant la situació des d’aquest piano que manipula, colpeja i sacseja a plaer.

Lluint bon humor, com sempre, Cullum, que d’aquí a uns dies, el 20 d’agost, complirà els 40, va dir ser conscient que ‘taller’ (‘més alt’) en castellà equival a l’anglès ‘workshop’. “Paraula que reflecteix el que és la meva vida”, va apuntar, convidant a pensar que la seva existència és alguna cosa així com una ITV permanent. Factoria artesanal de la qual van sortir cançons estimables com la mateixa ‘Taller’ (“ojalá fuera más alto / para poder estar a tu nivel”, li canta a la seva parella, l’escriptora Sophie Dahl, que li treu un pam) i la balada ‘bluesy’ ‘Drink’, injectant certa serenitat en el primer tram de concert.

Repertori de portes obertes

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Però la maduresa no consisteix només a tocar més balades, sinó a fer, amb més intenció encara, el que a un li ve de gust, sobretot si les aptituds acompanyen. I a Cullum li sobren facultats per introduir-se a l’elàstic jazz-funk de la rescatada ‘Get your way’, atacar peces alienes d’ampli espectre (de Lauryn Hill a Ray Charles, passant per un desconstruït ‘New York, New York’)i jugar, en fi, amb el seu art musical com sempre va fer, acompanyat aquí per una banda de cinc músics i dos coristes atents a cada una de les seves inflexions.

Cullum va transmetre la impressió de ser el rei de tot un món de música, en el qual és alhora virtuós i ‘entertainer’, i on desdibuixa les fronteres dels gèneres i categories sotmetent-les a la seva llei: jazz amb aroma de Nova Orleans, trames hip-hops, números ‘a cappella’ (una altra novetat, ‘Mankind’), més i més versions centrifugades (un ‘Just a gigolo’ cantat entre el públic i el tèrbol aquelarre de ‘Sinner man’, amb vista a Nina Simone), i la balada en ‘crescendo’ ‘The age of anxiety’ com a carta final. Tot això, amb aquella lleugeresa pròpia del superdotat, tancant la nit sol al piano, i demostrant que, quan un disposa del do, fins i tot un clàssic com ‘I’ve got you under my skin’, de Cole Porter, pot sonar gairebé com una nova cançó.