Pink Martini, experts en felicitat

La petita orquestra de Portland va aturar la pluja a Peralada amb el seu còctel de jazz, pop retro i música de cine

zentauroepp49250698 icult190728160035

zentauroepp49250698 icult190728160035 / ICONNA

1
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Pot resultar curiós que Pink Martini, una banda que apunta tant cap al jazz llatí, sigui de Portland (Oregon), però té tot el sentit si tenim en compte que en aquesta ciutat resulta molt senzill ser feliç, segons els estudis. La felicitat és l’especialitat d’aquesta petita orquestra liderada per Thomas M. Lauderdale; un sentiment que desplega i encomana no només des del jazz llatí, sinó també des del pop retro o la música de cine.

La meteorologia va voler arruïnar dissabte el seu tercer pas pel festival Castell de Peralada (abans van ser-hi el 2014 i el 2016), però al final no ho va aconseguir; només ho va retardar una mica. Poques queixes entre un públic disposat a ser feliç, tot i que fos sota un d’aquests impermeables d’emergència proveïts per l’organització.

Des de l’arrencada amb ‘Amado mio’, el clàssic de ‘Gilda’, la cantant Storm Large va demostrar gran nivell vocal i interpretatiu. Després, també, comoditat amb els idiomes: es va marcar un formidable, ‘Quizás, quizás, quizás’ i va exhibir l’alemany a ‘Ich dich liebe’, extracte d’un ‘western’ musical dels 60 amb Freddy Quinn i Mamie Van Doren.

Notícies relacionades

Tota la nit va estar recorreguda per referències cinematogràfiques. Jimmie Herrod va cantar una excel·lent versió d’un tema, el d’‘Èxode’, compost per Ernest Gold, del qual existeixen diverses versions. Més endavant, Large i la cantant cabaretera Meow Meow compartien un número bicèfal a base de ‘Get happy’, del mateix grup, i ‘Happy days are here again’, la cançó que tancava el musical dels 30 ‘Chasing rainbows’.

Meow Meow va sorprendre, a més, amb una versió de ‘Ne me quitte pas’ en la qual va rebaixar la desesperació de Brel i va apostar per la diversió, ben ajudada per dos soferts membres de l’equip del festival. Una altra gran sorpresa, aquesta menys agradable, va ser l’absència de ‘Sympatique’ en el repertori. Però res prou greu com per desdibuixar el somriure generalitzat.