'Midsommar': malson d'estiu

Ha tardat poc més d’un any Ari Aster en rendibilitzar l’extraordinària acollida que va tenir el seu primer llargmetratge, 'Hereditary', estrenat el juny del 2018. 13 mesos després ja té estrenat el segon, 'Midsommar', la millor virtut del qual és que es distancia obertament de l’anterior: Aster no intenta en cap moment repetir la jugada que tan bé li va funcionar en aquella pel·lícula sobre família desestructurada i aparicions fantasmals, i el seu tractament de l’horror és bastant diferent a 'Midsommar'.

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: Celebrem la vida

Mor Quimet Pairó, el maître que servia Dalí i Josep Pla al celler de ca la Teta de Figueres

Aquí l’escenari és una comunitat sueca instal·lada en un remot llogarret, lluny dels homes i de les seves idees mundanes. Mig societat ‘hippy’, mig secta, realitza cada 90 anys el festival d’estiu que dona títol al film. Un dels seus acòlits, estudiant als Estats Units, hi porta la parella protagonista. La seva crisi personal s’instal·la en la forma particular de salvaguardar els costums i celebrar la vida i la mort que tenen en aquesta comunitat.

Si hi ha terror, és sempre suggerit, climàtic, atmosfèric. Aster és molt bo en això: un moviment de càmera, una mirada, un cos caigut, un so o una silueta entrevista són més que suficients per anar fent gran l’ambient de malson requerit. Però el film també és discordant amb el retrat d’aquesta comunitat naturista i ancestral. És una pel·lícula incòmoda, sense agafadors a què subjectar-se, millor en el record, per tot allò que suggereix a posteriori, que en l’experiència de la seva visió, tan estranya com els personatges que habiten les seves imatges.