Cesc Gelabert balla un solo amb el cos "al límit"

Als 66 anys Cesc Gelabert (Barcelona, 1953) es resisteix a deixar les taules. El ballarí i coreògraf mai es cansa de posar-se a prova. Ho ha fet tota la vida. Aquest dimecres estrena al Mercat de les Flors, dins del Grec, un altre solo, 'Framing time'. Es tracta d’una peça molt personal i complexa que ja va ballar a Nova York la tardor passada.

L’espectacle es va fer gràcies a la seva aliança amb el centre de l’aclamat Barishnikov i s’inspira en la música minimalista de Morton Feldman 'Triadic memories', que interpreta al piano en directe Pedja Muzijevic. La coreografia destil·la alguns dels moviments més característics de Gelabert, que els conjuga amb la música de Feldman i la il·luminació, dissenyada per Burke Brown, un altre element clau, com també ho és un element escultòric amb què juga l’intèrpret.

Laboratori per explorar

"Els solos han sigut el meu laboratori, em serveixen per explorar coses", declara. En aquest solo, el que és difícil és encaixar els moviments amb una música tan peculiar, dissonant i repetitiva. Tot i que, per sort, Muzijevic interpreta la peça en, aproximadament, 50 minuts. Per a Gelabert, 'Framing time' és una mica un compendi del seu treball. "Hi ha moviments que he fet tota la meva vida". I tot seguit uneix els braços, s’aixeca i ho mostra fent-hi aquesta corba zigzaguejant ascendent. La dansa li surt pels porus. Tot i que, admet, el cos ja no és el mateix. Als 66 anys sap que l’adeu als escenaris és cada vegada més a prop. "El cos està al límit", reconeix. Però quan balla sent una pau interior que li fa oblidar totes les altres coses. En escena es concentra i es deixa portar. "Ballar és molt satisfactori. Sento que aprofito l’experiència i tinc una claredat interior molt útil a l’hora de comunicar amb el públic. Hi ha menys interferències".

Presència

A l’hora de valorar la seva carrera resumeix: "Més que preocupar-me a desenvolupar la meva pròpia escola de dansa m’he centrat a tenir una presència". Recorda que, quan va acabar la mili, hi havia l’escola Limón, la Cunningham, la Graham..., però a ell li va interessar beure de tots i desenvolupar la seva pròpia personalitat, la base de tot artista. "No només jo. Aquí a Catalunya hi ha hagut molt bons professionals però no hem estat adscrits a cap escola. Cada companyia que hi ha o hi ha hagut té el seu estil. Encara així, sent diferents, hi ha una cosa que ens uneix a tots. Crec que es pot parlar d’un segell 'Made in Barcelona'".

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

La llibertat, l’experimentació, l’obertura de mires són al seu ADN, com ja va demostrar en el seu últim treball estrenat al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). "Hi vaig partir d’una cosa que no havia fet mai. Un treball on tots teníem veu des del primer moment, construït entre tots, sense jerarquies entre l’intèrpret, el músic, l’il·luminador...". 

Gelabert podria estar parlant hores de dansa, malgrat que a Espanya està maltractada. "Aquí les noves generacions busquen sortir fora, tenir contactes a Europa i treballar allà". No és estrany tenint en compte que les contractacions han baixat molt en els últims anys al nostre país. La seva companyia, sense anar més lluny, va haver de deixar el seu local de tota la vida. Potser per això, a més dels seus múltiples projectes, està embrancat en un llibre on plasmarà totes les seves idees. El seu títol convida a somiar: 'El que m’agradaria que fos la dansa'. Podria llegir-se com el testament d’un professional amb una extensa trajectòria. Des que va deixar Arquitectura per crear construccions efímeres amb el cos ha elaborat 150 coreografies. "El llibre recull els meus pensaments sobre la dansa, des de la perspectiva de l’art, però també de la vida".