Anar al contingut

CRÒNICA

Peralada estrena un 'Tirant' de mirada postmoderna

Joan Magrané presenta la seva quarta òpera al festival empordanès

Valèria Gaillard

Peralada estrena un 'Tirant' de mirada postmoderna

Toti Ferrer

“Hem d’apostar per la nova creació perquè si no, en 30 anys, no tindrem òperes”. Christina Scheppelmann, directora artística del Gran Teatre del Liceu, presentava amb aquesta advertència la primera òpera contemporània coproduïda amb el Festival Castell PeraladaDiàlegs de Tirant e Carmesina. La sensació de fer un pas més enllà en matèria lírica flotava en l’ambient el dia de l’estrena, dijous passat a Peralada, una cita que no es van perdre la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, ni els compositors Héctor Parra o Albert García Demestres.

D’entrada, el trio estel·lar format per Joan Magrané (compositor), Marc Rosich (direcció d’escena) i Jaume Plensa (espai escènic) prometia una nit suggeridora i –diguem-ho clar– el Tirant va ser rebut amb gran entusiasme per part del públic. El mèrit se'l van endur sobretot els joves cantants: la mezzosoprano Anna Alàs i Jové, la soprano Isabella Gaudí i el baríton Josep-Ramon Olivé.

Joc de relacions

Alàs, de gestualitat poderosa i persuasiva, va interpretar dos papers simultàniament (Viuda Reposada i Plaerdemavida), matisant la veu segons el paper. Gaudí, que debutava a Peralada, va anar donant volum a una Carmesina que es debatia entre la virtut i el desig. L’ECHO Rising Star Josep-Ramon Olivé va encarnar un Tirant candorós, just el que demana aquest paper, sens dubte el més desagraït d’aquestes “variacions” de la novel·la cavalleresca de Joanot Martorell. Rosich, que ja havia portat a escena la novel·la amb Calixto Bieito, s’ha centrat en la relació de seducció entre els dos joves, el vestit blanc del qual, només travessat –en el cas de Tirant– per un rastre vermell del destí, delata la puresa de la seva ànima. Dos enamorats, en definitiva, que es veuen manipulats com marionetes per la miserable Viuda Reposada, però també per la dionisíaca Plaerdemavida. 

La posada en escena, molt minimalista, potencia el joc de relacions entre aquests quatre personatges tancats en els seus laberints. Plensa, que no va poder assistir a l’estrena, va jugar amb el concepte de finestra –llum i ombra, veritat i mentida–, amb unes “finestres” perfilades de neó vermell que es van encenent a mesura que avança l’‘in crescendo’ dramàtic de l’obra. 

Vestauari enginyós

Es pot destacar el vestuari, a càrrec de Joana Martí, que gestiona amb enginy el doble joc Viuda/Plaerdemavida, així com resol escenes delicades amb bellesa i poesia. Per exemple, la polivalent camisa de dormir blanca i sedosa de Carmesina té una cua que s’eixampla fins a convertir-se en un llençol darrere del qual els amants consumen el “breu” i desitjat acte sexual. Quan Tirant torna de la guerra i mor als braços de Carmesina, a les finestres es pot llegir UTOPIA.

La quarta partitura operística de Magrané, compositor en residència al Palau de la Música, defineix musicalment cada personatge en una amalgama plàstica d’influències dispars i, amb les seves dissonàncies inquietants, obre l’esquerda que projecta una mirada postmoderna al text de Martorell, gairebé feminista i travessada per l’humor. ‘Diàlegs de Tirant e Carmesina’, una proposta d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, es podrà disfrutar de nou al Liceu al febrer.