Nicola Cruz: «És difícil barrejar bé tradició i modernitat»

Després de sorprendre amb la seva actuació de fa tres anys, aquest ‘dj’ i productor equatorià torna al Sónar plenament consagrat. En el seu celebrat ‘Siku’, aquest expert en la síntesi de música tradicional i electrònica ha transcendit les arrels equatorianes i sud-americanes per explorar també les hindustàniques, japoneses o portugueses.

Va etiquetar el seu propi so com a ‘andean step’.

(Rialles). Bé, era una mica de broma; una crítica a aquesta obsessió per classificar la música en petites subcategories. Jo prefereixo pensar en el que faig com a electrònica contemporània. Simplement això.

‘Siku’ no és un disc només andí, sinó que recull influències d’altres latituds.

La part equatoriana hi segueix present perquè Julio i Pablo Vicencio, d’Altiplano, han tornat a ser l’eix principal d’aquest disc. D’altra banda, vaig aprofitar la meva llarga gira de l’any passat per gravar moltes coses. Gravava músics que anava coneixent.

Amb un disc com aquest, sembla que ens vol recordar que les músiques tradicionals dels llocs més diversos tenen una certa essència comuna.

Personalment, sí, m’agrada aquesta idea, i és un tema bastant recurrent al disc. Per exemple, el cant que em va enviar Alejandra Ortiz [de Minük] per a ‘Voz de las montañas’ ha de ser d’inspiració sueca, ja que ella viu allà des de fa dos anys, però a mi em sembla un cant a l’apu, a la muntanya com a forma de deïtat, una cosa molt pròpia dels Andes.   

La seva música pot recordar al que un dia se’n va dir ethno-techno, i que en certa manera Brian Eno i David Byrne van perfilar amb el pioner ‘My life in the bush of ghosts’. ¿Es troba entre les seves influències? ¿D’on ve el seu interès per barrejar folklore i electrònica?

No estava massa ficat en Eno. Estava més interessat per l’anomenat estil Balearic, la barreja de sons FM, música d’illa o percussió cromàtica.

L’ethno-techno va donar lloc a barreges bastant bastes. En el seu cas, sembla buscar menys un contrast entre vell i nou que la comunió entre tots dos.

Per descomptat, en aquesta línia s’han fet moltes coses molt cursis, a base de clixés terribles. És difícil aconseguir aquesta barreja exacta on tot es fa homogeni. Per aconseguir-la s’ha d’estudiar. Conèixer les coses antigues i també conèixer l’electrònica, les moltes coses que pot ser, les seves textures.

La seva amalgama és homogènia, entre altres coses, perquè la part més tradicional no està samplejada de discos antics, sinó agafada de gravacions pròpies.

I és important que els músics gravats sàpiguen com s’utilitzarà el que toquen. D’alguna manera, ‘programo’ els músics, que poden no saber com funciona l’electrònica. Els explico els ritmes, les estructures, o fins i tot els transmeto una imatge que pugui inspirar-los.

¿Pot explicar-nos la importància per a vostè del siku, un instrument [espècie de flauta de pa] que a més de ser molt present en la gravació, dona títol al disc?

A més d’un instrument, és una tradició andina que significa ‘tocar en parella’. Com una espècie de telecinesi mitjançant la música. I inclou una certa idea d’inclusió: qualsevol pot ser part del cercle de músics. Volia rescatar aquest valor tradicional també.

Entre ‘Prender el alma’ i ‘Siku’, la progressió ha sigut important. És una qüestió sobretot de depuració. ¿Cap a on es dirigeix ara?

La direcció és continuar expandint l’univers musical. Continuar forçant les màquines cap a algun món desconegut. Com a músic, no em tanco a res. De sobte, igual et trobes amb un tema meu de drum’n’bass, que també m’agrada bastant. Com a enginyer de so, vull continuar provant espais nous.

¿Com concep la música del futur? ¿Canviaran, sobretot, les maneres d’escoltar?

A mi m’interessa molt la quadrifonia, el so en Surround. M’agraden els espais on puc provar de fer una cosa immersiva. I en canvi, no m’agraden tant les ‘silent parties’, aquesta cosa que s’ha posat de moda on cadascú porta els seus propis auriculars.

¿Sol investigar a fons l’espai on va a actuar?

Sí, soc una mica friqui d’això. Sempre exigeixo, per exemple, poder fer una prova de so d’una hora. La meva barreja és interna i l’enginyer només ha d’administrar un parell de canals. M’agrada ser allà amb temps per fer un calibratge correcte del sistema. Ja vaig estar al Sónar el 2016 i sé que aquí un bon so és una prioritat, no com en altres festivals. ¡Prefereixo no donar noms!

¿Què pensa fer al Sónar?

Notícies relacionades

Marcos Fajardo, l’espanyol guanyador de l’Emmy que va fer realista ‘Joc de trons’

L’ànima de Plensa emergeix en les aigües de l’Hudson

Sempre estic creant música nova, i en viu acostumo a aprofitar per provar-la. Això és encara més desitjable al Sónar, on et deixen ser experimental i desafiador.