L'exultant vitalitat de Paul Anka a Peralada

Paul Anka sol explicar que va ser ell qui, d’una manera o d’una altra, va salvarFrank Sinatra de la decadència a finals dels anys 60, quan el brilli-brilli del Rat Pack i dels casinos de Las Vegas eren ja només el record d’una altra era. Al ‘crooner’ d’Ottawa li agradava una cançó de Claude François, ‘Comme d’habitude’, i va decidir adaptar-la a l’anglès perquè la pogués cantar el seu vell amic i mentor. El resultat va ser ‘My way’ i la resta, com s’acostuma a dir, ja és història. Coincidint amb el 50è aniversari del clàssic, Anka ha volgut retre homenatge a Sinatra i al seu immortal repertori fonent-lo amb el seu propi en una gira que dissabte va visitar el Festival de Peralada. Un xou evocador que deixa darrere seu un vibrant rastre de swing, i, sobretot, d’exultant vitalitat. Tancant els ulls i escoltant Anka i la ‘big band’ que l’acompanyava, a estones era fàcil transportar-se des de Peralada al Caesars Palace de Las Vegas en persona.

Anka va voler recordar a La Veu, però des del principi va deixar clar, per si de cas, que seria sobretot la seva nit. Després d’un parell de vídeos que recordaven les seves fites vitals i les de Sinatra, el ‘crooner’ va aparèixer per darrere i, travessant el pati de butaques, va encadenar ‘You are my destiny’ i ‘Diana’ repartint somriures i petons per a deliri d’una audiència madura, visiblement entregada a les seves irresistibles maneres d’‘entertainer’ de la vella escola.

Envejable energia

Notícies relacionades

Paul Anka: "Qualsevol es pot identificar amb 'My way'"

El #MeToo dels nens

Amo als 77 anys d’una veu encara dúctil i poderosa, que es va caldejar així que avançava la vetllada, Anka va anar fonent fites de Sinatra, com ‘Under my skin’ o ‘Strangers in the night’ (“la meva cançó favorita de Frank”, va assegurar), amb temes aliens, com ‘Crazy love’ o ‘For onze in my life’. Va decidir llavors tornar a baixar a la platea i, mentre es feia ‘selfies’ amb els fans o estrenyia mans amb envejable energia, va fer cremar Peralada amb temes com ‘Put your head on my shoulder’, ‘Esso beso’ o ‘She’s a lady’, el ‘hit’ que va compondre per a Tom Jones. Sense gairebé temps per recuperar l’alè, es va asseure al piano per interpretar ‘Do I love you’, que va rematar amb una colpidora versió de ‘Purple rain’ de Prince.

Un recital, en fi, d’amplis perímetres, hàbilment dissenyat amb nombrosos canvis de format instrumental, com aquest acostament amb la guitarra acústica a ‘It doesn’t matter anymore’, de Buddy Holly, rematat amb ‘Bye bye love’, dels Everly Brothers. I per a la recta final, les últimes detonacions de Sinatra, ‘Let me try again’, ‘My way’ i ‘New York, New York’, interpretades de forma pletòrica, gairebé volcànica. No obstant, la nit, com dèiem, era seva i la va tancar amb una perfumada versió instrumental de ‘You're my destiny’ acompanyada de sentides reverències al públic i un vídeo amb imatges retrospectives (les seves trobades amb Elvis, Mohammad Ali, Ronald Reagan, Bill Clinton, els Beatles, Céline Dion, Drake, fins i tot la mona Cheetah) i fotos de la seva àmplia família.