Aclaparador tancament de la trilogia de Jesús de Coetzee

El 2013, amb ‘La infantesa de Jesús’, el premi Nobel J. M. Coetzee va produir un terratrèmol que va llançar lectors i crítics a la perplexitat i fins i tot a la irritació. ¿Què era allò i, sobretot, a quin propòsit obeïa? Desconcert, presa de pèl, abús de posició dominant, la intel·ligència freda de Coetzee semblava haver-se passat de la ratlla. En un estil asprament auster, la novel·la narrava linealment com David, un nen de cinc anys, i Simón, el seu pare adoptiu, arribaven, després d’una travessia que els havia esborrat la memòria i la identitat, a una terra on es parlava espanyol. A la ciutat de Novilla, Simón li va buscar una mare, Inés, amb la qual van conformar una estranya família sagrada. David va aprendre a llegir amb el ‘Quixot’ i aviat va donar senyals de la seva saviesa innata i una naturalesa prodigiosa. 

Tres anys després, el 2016, Coetzee va publicar ‘Els dies d’escola de Jesús’, on David havia assolit ja els set anys, s’havia mudat amb els seus pares a la ciutat d’Estrella i era introduït al món pur del coneixement (els números, les estrelles) i l’esfera tèrbola de les conductes humanes (la irracionalitat i el crim, comès per Dmitri). Alguns dels perplexos van corregir la seva primera opinió: era obvi que es tractava d’un cicle novel·lístic i aquesta segona entrega, encara sort, incorria en els ingredients habituals d’una trama a l’ús, subjecta al procés d’ensinistrament en les banalitats i misteris de la vida. La prosa continuava sent espartana i aquest aprenentatge s’articulava en els abundants diàlegs d’aire entre evangèlic i socràtic que caracteritzen tot el cicle. 

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Aquesta tercera i última part, ‘La muerte de Jesús’, culmina la trilogia de Jesús (o de David), completa el projecte i permet, en conseqüència, valorar el sentit de l’audàcia –o la temeritat– literària d’un escriptor enlluernador. Fidel a la sobrietat d’estil i tècnica, Coetzee avança dos anys més en la vida de David, que ja en té nou, se sap el 'Quixot’ de memòria (per a ell és el mirall del món) i juga molt bé a futbol. Al conèixer un equip d’orfes, decideix traslladar-se a viure i jugar amb ells a l’orfenat, per a la desolació dels seus pares putatius. Una caiguda al camp destapa un atípic debilitament muscular que requerirà que l’ingressin a l’hospital on Dmitri, ja excarcerat i rehabilitat, exerceix de subaltern. La conducta ingènua del nen, les seves preguntes perforants i directes, els seus comentaris oraculars i alhora entendridors (el seu desig més gran és ser normal), el fan mereixedor de l’adoració dels qui l’envolten, que esperen d’ell una revelació, en especial el seu apòstol Dmitri. Tots necessiten que el món adquireixi unitat i congruència: un missatge que absolgui el caos i el dolor i impregni de sentit el que no el té. 

Però Coetzee no cau en la matussera flaquesa de conduir el lector a cap epifania, com tampoc de suggerir-li una interpretació unívoca del que, de fet, és una novel·la en tres parts. Sí que ofereix una clau final a la nota que el bibliotecari de Novilla va posar a la tapa posterior de l’exemplar del ‘Quixot’ que va acompanyar David. Hi preguntava quin era el missatge del llibre, o sigui, el que més es recordava. Donava dues possibles respostes: que Sancho no està boig i per això caldria escoltar-lo o que don Quijote va morir sense poder casar-se amb Dulcinea. Aquestes són també les dues lectures, totes dues compatibles, d’aquesta aclaparadora trilogia de Jesús, que s’agafa a la memòria. Si no s’utilitzés a la babalà l’etiqueta d’obra mestra, aquesta seria l’única qualificació justa.