Anar al contingut

CRÒNICA DE TEATRE

'Jerusalem', l'epopeia decadent del patriotisme anglès

El director Julio Manrique s'enfronta a un exigent èxit del teatre contemporani amb un brillant Pere Arquillué com a protagonista

Manuel Pérez i Muñoz

'Jerusalem', l'epopeia decadent del patriotisme anglès

Mauvego

Si fóssim anglesos, el nom 'Jerusalem' ens connectaria ràpidament amb una cançoneta popular de William Blake, himne oficiós del país amb la capacitat d’activar aquell simbolisme patriòtic entre romàntic i mitològic. Aquest és un substrat fonamental per entendre l’èxit internacional de Jez Butterworth del 2009; la seva adaptació és el plat fort local del Festival Grec, una de les poques obres de text que veurem aquest any al teatre a l’aire lliure de Montjuïc.

Justament la cançó 'Jerusalem' obre el muntatge, una carícia a ‘cappella’ que ens deixa caure als engranatges greixosos de l’autèntic motor de l’obra, el devastador Johnny Byron 'el Gallo' (Pere Arquillué), un antiheroi romàntic, un Falstaff contemporani que ven droga als adolescents per sobreviure, un ser ranc i per moments violent que de tant en tant apunta al cel per brillar amb fantasioses ocurrències barreja de llegenda, lectures disperses i deliris amfetamínics.

'Rave' druídica alcoholitzada

Al clar d’un bosc no gaire lluny del tel·lúric Stonehenge, 'el Gallo' viu a la seva desgavellada caravana, celebra una permanent 'rave' druídica alcoholitzada. Sobre aquest refugi iniciàtic per a joves plana una amenaça: un imminent desnonament i els plans expansius d’una moderna urbanització. Tot passa el Dia de Sant Jordi, a la fira d’un petit poble de l’Anglaterra rural ple de probables 'brexiters', inspiració per a la sèrie 'Little Britain'.

Atrapats en un decadent realisme màgic, els protagonistes semblen més subversius del que la testosterona els permet. Molt inspirat, el director Julio Manrique estira més la comèdia que l’èpica, es mou relliscós entre les denses trampes d’un text ple de referències locals fins a encarrilar-lo pel camí fèrtil, el treball dels actors. Per moments ens recorda la seva crepuscular versió d’'American Buffalo', de Mamet, però amb la seva mística Butterworth toca més tecles, s’eleva amb un aire poètic sobre aquest patriotisme sanguini i carrincló.

Volcànic Arquillué

Acostumat últimament a la misèria tòxica de personatges extrems –del 'Blasted', de Sarah Kane, a 'Àngels a Amèrica', de Tony Kushner–, Arquillué s’aboca a un dels seus treballs més complexos. Recompon 'el Gallo' de manera volcànica, rabiosa, i amb les seves inflexions més tendres li dona el matís humà sense el qual l’obra s’enfonsaria. Entre la bandarrada i la sublimitat, actor i personatge brillen en la seva devastadora destí tràgic.

Destaca també Marc Rodríguez, el seu Ginger –com un Sancho però a la inversa, crèdul i somniador– sembla fet a mida d’aquesta bufonada de perdedor que li surt brodada. Sense papers femenins d’entitat, els joves Adrian Grösser i Guillem Balart contraposen esperança i resignació, i les borratxeres de Víctor Pi i Albert Ribalta esperonen la decrepitud d’aquest mitificat clar del bosc que podria haver integrat millor l’entorn natural del Grec. Detalls menors en un muntatge que respon amb pols a l’ambició poètica d’un text colossal. Manrique i Arquillué tracten 'el Gallo' amb el fulgor d’una mil·lenària estrella fugaç a punt de desaparèixer.

Temes: Teatre