Anar al contingut

ENTREVISTA

Julio Manrique: «'Jerusalem' és un crit salvatge de llibertat, un conte punk»

El director estrena aquest dilluns a l'amfiteatre del Grec 'Jerusalem', un text monumental del britànic Jez Butterworth

José Carlos Sorribes

Julio Manrique: «'Jerusalem' és un crit salvatge de llibertat, un conte punk»

ALVARO MONGE

El sol cremava a l’amfiteatre del Grec divendres a la tarda mentre els tècnics muntaven l’escenografia. L’ajudant de direcció, Xavi Ricart, ja creia que s’hauria de retardar l’assaig posterior amb els actors. “Si no ho fem, no arriben a les nou”, li va comentar al seu “cap”, Julio Manrique, que arribava tot suat per ultimar el seu debut com a director en el Teatre Grec. Un espai tan monumental com l’obra que pilota: ‘Jerusalem’, del britànic Jez Butterworth. No és una etiqueta infundada. Des que va veure la llum al Royal Court de Londres el 2009 ha col·leccionat una rastellera de premis al West End i a Broadway. El director, molt il·lusionat davant l’estrena d’aquest dilluns i les tres funcions fins dimecres, ho corroborava amb una cascada d’elogis.

“És una ‘superobra’. Enorme, divertidíssima, èpica, apel·la a la màgia... També és políticament incorrecta, amb aquest humor salvatge de ‘Little Britain’ i amb el vol d’una comèdia de Shakespeare dels nostres dies.”

¿Amb quina obra la compararia?

És un contundent ‘pack’ propi de textos com ‘Incendis’. No té res a veure amb el gènere, ni amb les línies temàtiques, però sí en el fet que és un text contemporani amb el gruix dels grans clàssics.

Una mostra més que la dramatúrgia anglosaxona és un mirall on mirar-se.

És que tenen una tradició molt potent. Sempre m’agrada citar algú que em va dir una vegada que els americans han fet les millors pel·lícules perquè també n’han fet les pitjors. Potser és tan simple com això. Quan el nivell de producció és enorme implica que apareixen moltes coses sense interès i, de tant en tant, una gran perla.

¿Quan va conèixer ‘Jerusalem’?

Vaig llegir l’obra quan era director del Romea i sabia que la seva estrena a Londres havia sigut la bomba. També quatre coses de Butterworth, un dels autors anglesos més prestigiosos. Vaig llegir una traducció de treball, no gaire bona, i em va semblar al·lucinant i impossible.

“El Grec és tècnicament complicat, però en canvi és un lloc amb una potència màgica. El material ha d’entrar en harmonia amb l’espai”

¿I això? ¿Per quins motius?

Abans estàvem en plena crisi. Em semblava impossible poder muntar una cosa tan gran, amb 14 personatges... Passats uns anys, Pere Arquillué va venir amb un text sota el braç. Era ‘Jerusalem’.

Ja és casualitat.

Pau Roca [també actor] havia parlat del text a Pere. Nosaltres dos mai ho havíem fet abans. Em va explicar que hi havia una obra que li encantaria fer. I el protagonista està gairebé escrit per a ell.

¿No li va passar pel cap ser vostè el protagonista?

No. Perquè em falten anys i moltes altres coses que ell sí que té. El seu cos, veu, ànima i la seva capacitat de jugar per construir el personatge.

Si l’obra ja de per si és immensa, encara és més complicat muntar-la en un teatre a l’aire lliure amb dues mil butaques...

Sí, ‘això caga’. El Grec és tècnicament complicat, però en canvi és un lloc amb una potència màgica. El material ha d’entrar en harmonia amb l’espai.

¿El de ‘Jerusalem’ ho permet?

Tota la funció passa a la clariana d’un bosc. Sota les estrelles, a l’aire lliure, amb tanta gent a les grades... Ens compliquem la vida, però si ho tirem endavant pot ser molt bonic.

“L’obra es desenvolupa al llarg d’un dia d’una fira en un poble del sud d’Anglaterra, a prop de Stonehenge, que és una terra tel·lúrica”

Una gran obra amb un gran personatge. El protagonista el podem definir com un Falstaff contemporani.

Johnny Byron, ‘el Gallo’, viu com un okupa en una caravana al bosc. L’obra es desenvolupa al llarg d’un dia d’una fira en un poble del sud d’Anglaterra, a prop de Stonehenge, que és una terra tel·lúrica, màgica. Els adolescents del poble es concentren al seu voltant perquè els passa droga i munten allà unes ‘raves’ delirants. S’ho passen de conya i són lliures.

Sembla clar allò de políticament incorrecta i salvatge que deia al principi.

També és un personatge molt molest per al poble i el volen fer fora del bosc per construir una urbanització. L’obra barreja moltes coses. Al marge dels joves també hi ha altres personatges estrafolaris que el visiten. Ell és molt humà perquè és patètic, insolent, borratxo, agressiu de vegades. Sempre molt carismàtic.

“L’obra pivota al voltant d’un personatge gegantí que requereix un actor brillant. Sembla que estigui escrita per a Pere Arquillué”

Vaja, que un actoràs com ell es pot cansar de rebre reconeixements.

Ara mateix no pensa en guanyar cap premi [rialles]. Però sí, és un superpersonatge, tot i que és una obra en què tots tenen el seu moment. Pivota molt clarament sobre un personatge enorme que ha d’interpretar un actor brillant.

Si va arribar amb l’obra sota el braç, no li haurà hagut de donar gaires indicacions...

Pere ha treballat moltíssim i s’ha comportat com un protagonista per treure’s el barret. Em té fascinat i als seus peus. Ha fet de capità de la tropa i ha sigut supergenerós. Sense ell no ho hauríem pogut fer.

¿Queda lloc perquè el director deixi la seva empremta en una peça d’aquest calibre?

Mai em plantejo les direccions des del punt de vista de deixar el meu segell, sinó amb la idea de veure a quines conclusions arribo. Algunes les intueixo abans de començar, i altres, sobre la marxa. Sempre persegueixo l’objectiu d’explicar la funció el millor possible. Inevitablement, deixes la teva empremta plàstica, musical, però procuro establir una relació el més pura possible amb la història que expliquem. I un director té dues responsabilitats: triar un bon text i armar una companyia per explicar-ho. Hem fet un càsting esplèndid amb una barreja generacional preciosa.

¿Com creu que tornarà l’espectador a casa?

Espero que amb la sensació d’haver assistit a una celebració de la vida. ‘Jerusalem’ és un crit salvatge de llibertat, un conte punk i màgic. També una obra romàntica, un relat de pirates, amb el batec de poetes com William Blake. En un dels seus poemes hi ha l’origen del títol.