'Els dies que vindran': l'embaràs i els seus processos

Treballant admirablement entre la ficció i la no-ficció, entre els gestos estudiats i els improvisats, 'Els dies que vindran' explora els conflictes que sorgeixen en una parella a partir del moment en què ella es queda embarassada, accidentalment, i decideixen tenir el fill.

La pel·lícula es construeix a partir d’una inapel·lable realitat: el seu director, Carlos Marques-Marcet, planeja fer-la quan s’assabenta que la parella formada per María Rodríguez Soto i David Verdaguer espera una criatura. Amb la complicitat dels dos actors, amb qui ha treballat regularment –amb Verdaguer als seus dos anteriors llargmetratges, '10.000 km’ i 'Terra ferma', i amb Rodríguez Soto al telefilm '13 dies d’octubre'–, Marques-Marcet inventa uns personatges absolutament reals que passen a dir-se Vir i Lluís i erosiona els límits de la representació i la realitat mitjançant un complex procés consistent a imaginar situacions, assajar-les, adaptar coses que els passen a la parella durant l’embaràs real, filmar –a raó d’una sessió de quatre dies cada mes–, reescriure el guió, tornar a assajar, filmar i finalment muntar, la fase en què tot s’organitza i cobra sentit.

Una de les raons principals de realitzar el film és capturar el misteri d’una panxa que creix portant una altra vida al seu interior. Però 'Els dies que vindran' parla igualment dels conflictes que sorgeixen quan un ha d’entendre l’altre i no sap com fer-ho, i la idea que a partir d’ara, d’aquells dies que vindran, ja no seran dos sinó tres, i les renúncies o acceptacions que cada un ha de fer.

Notícies relacionades

¿Què hi ha de realitat i de ficció a 'Els dies que vindran'?, per Carlos Marqués

Guardiola, a prop de firmar el divorci

Marques-Marcet hi incorpora molt bé una cinta de vídeo que un amic dels pares de Rodríguez Soto va gravar durant l’embaràs de la mare i el posterior part. En una seqüència molt emotiva, la protagonista –que ja havia parit en aquell moment– mira el vídeo i contempla el seu propi naixement després de ser ella qui hagi gestat una altra vida.

És un moment preciós combinat amb escenes tan naturals i creïbles com la de Verdaguer i els seus quatre amics d’infància saltant al pati de la seva antiga escola de nit per jugar a futbol –un gest primari, gairebé regressiu, el tornar a la infància quan s’han d’acceptar els desafiaments de la maduresa–, o aquella, a l’inici del film, en què decideixen no tenir el fill però les seves cares expressen que la decisió ni els convenç ni els tranquil·litza