EL QUE NO SABIES DE...

¿Què hi ha de realitat i de ficció a 'Els dies que vindran'?, per Carlos Marqués

El director confessa que, al principi, volia titular la pel·lícula 'La gent es mor' i volia començar en un enterrament

Per aconseguir que el nadó protagonista es mogués van haver de donar terrossos de sucre a l'actriu

photocall-los-das-que-vendrn lexzea-6

photocall-los-das-que-vendrn lexzea-6

8
Es llegeix en minuts
Eduardo de Vicente
Eduardo de Vicente

Periodista

ver +

Aquesta setmana arriba, per fi a les pantalles, la guanyadora de l’últim Festival de Màlaga (millor pel·lícula, director i actriu), la catalana Els dies que vindran. És la tercera pel·lícula del realitzador Carlos Marqués-Marcet (‘10.000 km.’, ‘Tierra firme’) que torna a estar interpretada pel seu actor fetitxe, David Verdaguer, i la seva parella en la vida real, María Rodríguez Soto (vista aEl ministerio del tiempo).

El film se centra en una parella que porta un any de relació i que de sobte descobreixen que ella s’ha quedat embarassada. Dubten sobre avortar o no però s’adonen que no serà l’última decisió que hauran de prendre ja que, a partir d’aquell moment, es veuran sotmesos a múltiples eleccions i es posarà a prova la seva relació. La idea del film va sorgir quan els actors van saber que tindrien un nadó i acceptar documentar la seva experiència real però posant-se en la pell de dos personatges de ficció per poder mantenir les distàncies amb la pantalla. És molt fresca i espontània però ¿on comença la realitat i la ficció? Aquesta i altres qüestions ens les resol el director, Carlos Marqués-Marcet.

Tot comença quan la parella descobreix l’embaràs. / AVALON

-Un títol anticomercial. “La primera vegada que vam quedar la Maria, el David i jo, vam anar a sopar. Ella ja sabia la meva intenció de fer una pel·lícula durant l’embaràs, però encara s’ho rumiava. Van decidir que volien fer-la, però que fos una obra conjunta i no un reality show. Encara no sabia de què tractaria. Volia que parlés de les relacions de gènere, de la dificultat d’entendre a l’altre, de la relació amb les generacions anteriors, de qüestions polítiques... Però ni tan sols tenia l’argument. Només els vaig dir que m’agradaria que un fos advocat i l’altre periodista. Feia poc que s’havia mort una amiga de la Maria i vaig pensar posar-li el títol de La gent es mor (La gente se muere) com a símbol del naixement d’una vida en contraposició a la mort. Però vam acabar pensant que no era bo per atreure gent al cine, així que al final ens vam quedar amb una de les frases (‘Els dies que vindran’) de la cançó Em dius que el nostre amor, de Toti Soler, que apareix a la pel·lícula”.

-Creant els personatges. “Com que no teníem una història per on començar, en lloc de pensar una trama vam anar fent una creació de personatges per separat. Vam començar per un element molt bàsic: com es movien utilitzant improvisacions, jocs i qüestionaris. Començàvem amb dos animals: La Maria seria una lloba i el David una gallina. També ens vam inspirar en gent de veritat. El David va triar dos amics i ella una companya, i els imitaven per adoptar-ne algunes característiques. Després es desviaven del personatge original i segaven la seva pròpia vida gairebé sense pensar-hi. Defenso la intuïció en el treball. La primera escena que vam improvisar a partir d’aquesta idea de La gent es mor era la seqüència en la qual s’haurien conegut i vaig decidir posar-los en un enterrament, però bastant més lúdic. M’agrada la idea de la mort com una festa i allí començaria la seva relació”. 

La parella volia documentar la seva experiència sense semblar un ‘reality show’. / AVALON

-Els dubtes de l’inici. “Vam assajar durant molt temps però havíem de començar a rodar perquè se’ns tirava el temps a sobre. Una setmana abans encara no tenia escrita ni la primera escena que havíem de rodar. I la vaig escriure el mateix dilluns abans de començar. Tothom l’esperava i encara no teníem finançament, ningú sabia si cobraria, jo no sabia quina pel·lícula estava fent... Em vaig començar a angoixar. No sabia la pel·lícula sortiria a la llum. De fet, abans de començar pensava deixar-ho, estava molt perdut. Però és el que passa al cine: has lligat a tanta gent que no pots fer-te enrere per no decebre’ls".

-Vivint en un plató. “El primer rodatge va ser a casa de la Maria i el David perquè no teníem temps. Es van mudar a la porta del costat del mateix edifici i vam decidir llogar aquest pis per poder rodar. Jo em vaig quedar sense casa i em vaig instal·lar allà, on encara visc. Era com una sitcom i el somni de qualsevol director, un espai que coneixes a fons i saps les hores en què hi ha llum, sorolls i sons. Es barrejaven les meves coses amb les de la casa de la pel·lícula, i ja no sabia quina cosa era de qui. No sabia què distingia la vida del cine”.

-Un truc molt dolç. “Moltes escenes sortien de les improvisacions que anàvem creant. Sorgien situacions inesperades i les havíem de recrear als rodatges. En una escena, la nena es movia a la panxa i es veia el moment de la puntada de peu marcat, que fa la sensació de tenir una vida a dins. És una imatge que impacta moltíssim. Havia passat en les improvisacions però havia de passar també en el rodatge, així que vam estar moltes hores esperant. Parlàvem amb ella, l’animàvem... Però res. Al final vam descobrir el truc que funcionava millor: li donàvem un terròs de sucre a la Maria i al cap de mitja hora més o menys el nadó es començava a moure”.

Per aconseguir que el nadó es mogués li donaven sucre a la protagonista. / AVALON

-La història del VHS. “A la pel·lícula apareix un VHS amb el naixement real de l’actriu, la Maria, que integrem a la ficció incorporant els seus pares. Ella sabia que el vídeo existia però no m’ho va dir fins que portàvem set mesos rodant. Es pensava que jo creuria que no es podria veure, que seria obsolet... Però quan ho vaig veure em vaig quedar sorprès. Era una cinta d’una hora del seu naixement. La vaig agafar corrent i la vaig transformar en arxius digitals. La seva mare va acceptar que la utilitzéssim, va dir que era un exemple d’amor que s’havia d’expandir al món, però la Maria s’ho volia pensar una mica més. En aquell moment vam entendre la pel·lícula que estàvem fent, marcava el seu sentit, gràcies a la proximitat amb què s’havia gravat aquesta pel·lícula casolana”.

-Els pares i els idiomes. “A la pel·lícula es passa amb naturalitat del castellà al català i viceversa. Sempre m’ha agradat fer pel·lícules on convisquin molts idiomes. Al món on vivim avui gairebé no hi ha realitats completament monolingües i els que pretenen que ho siguin és perquè tenen idees nascudes de la intolerància. A 10.000 km. ja hi havia un personatge català i un d’anglès i es comunicaven en castellà, una llengua que no era la nadiua de cap dels dos. Volia fer una pel·lícula en català perquè ells parlen en aquest idioma, però un català molt de Barcelona. No supercorrecte, no Pompeu Fabra, sinó el del carrer. Reivindicar l’accent català en castellà també em semblava un bon exercici. Vam pensar que els pares havien de parlar en castellà però, en realitat, la Maria parla en castellà amb el seu pare i en català amb la seva mare. I vam haver de construir la seva relació en castellà. Fins i tot en el vídeo original del part de la Maria li parla en català i, perquè fos coherent, va haver de doblar la seva pròpia veu”.

Una part del film es va rodar a les Rambles durant un Sant Jordi. / AVALON

-La rosa i la pel·lícula. “Tenia ganes de filmar un Sant Jordi, una festa que molta gent de fora no entén però que per a nosaltres és molt important. Després resulta que hi ha moltíssima gent, que gairebé no es pot caminar, però ens la creiem molt. De fet, la primera versió de 10.000 km començava en un Sant Jordi. I aquí va tornar a sorgir la idea amb una Maria superembarassada. I va ser un xoui tothom es girava, el veia i en feia comentaris, de manera que havíem d’esquivar-los. A la noia que els ven la rosa la vam fitxar sobre la marxa. Li vam proposar que participés en aquell mateix moment i va improvisar amb ells. Com que era molt complicat entre tanta gent vam decidir que faríem el que poguéssim. El rodatge va durar un any i mig, la nena ja havia nascut i vam optar per tornar a rodar alguns plans d’ambient. Però va ser després de l’1-O, hi havia moltes roses grogues i no ens encaixava amb el que havíem gravat, així que vam haver de fer una mica de màgia en el muntatge”. 

Notícies relacionades

-Una preestrena accidentada. “Veníem d’estrenar-la al Festival de Rotterdam i van ser tres passis molt macos, la gent va sortir afectada. Els havia fet pensar, els va fer venir ganes de tenir un fill, els va fer sentir... A Màlaga, el passi de premsa estava ple, amb molt bones reaccions, però el dia de l’estrena va ploure sense parar. Un dia desastrós. La sala estava mig buida i ens vam desanimar una mica. Però quan va començar la projecció es va anar creant a poc a poc un ambient màgic, sobretot a la llotja on hi havia la família de la Maria i els nostres amics.Hi va haver un munt de gent que creia que estava assistint a una estrena molt especial i aquest amor es va acabar encomanant a tota la sala. Al final hi va haver una gran ovació i va ser molt bonic veure que l’amor que havíem sentit creant la pel·lícula es compartia i es comunicava”.

L’actriu va tardar set mesos a explicar al director l’existència del vídeo en VHS. / AVALON

-La reacció més commovedora. “Després d’un passi i durant un debat, una senyora em va explicar que no tenia instint maternal: “no m’interessava gens el tema i em feia una mica de por per com la tractaríeu però tenia curiositat per veure-la. S’ha acabat i no sé què dir –comentava plorant– perquè m’heu provocat unes emocions que no sé descriure”.Potser és el més bonic que han dit d’una pel·lícula meva i encara més si és algú a qui no té per què emocionar-li directament el tema. Una dona que no estava connectada amb això i que li va aconseguir arribar. Si aconseguim que això li passi a més gent crec que hauré après una mica a fer la meva feina”.