'Men in Black: International': alienígenes i infantilisme

Hi ha sagues cinematogràfiques que han trobat el seu punt àlgid en la cinquena entrega, i d’altres que a la tercera ja havien espremut tot el suc possible. Això és el que va passar amb la d’'Homes de negre', la tercera pel·lícula, estrenada el 2012, la qual ja va mostrar símptomes d’esgotament.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

'Men in black: International' canvia de personatges, tot i que no d’indumentària, arsenal tecnològic i alienígenes de diferent pelatge que conviuen bé o malament amb els humans a la Terra. Ja no hi són Will Smith ni Tommy Lee Jones, substituïts per Chris Hemsworth –que protagonitza un llançament de martell com a picada d’ullet al seu personatge de Thor a ‘Vengadores’– i Liam Neeson. L’equilibri racial es manté amb la inclusió d’una noia de raça negra que s’allista als Homes de Negre. Ja hi ha paritat, tot i que la cap de l’organització, una Emma Thompson de cabell platejat, li demana que no li faci massa preguntes sobre per què continuen dient-se Homes de Negre quan qui mana és una dona. Una altra picada d’ullet, menor, a la transformació de M en dona (Judi Dench) en la saga James Bond.

Presentats els nous personatges i superflus conflictes, la pel·lícula esdevé una mena d’infantilització dels anteriors films, que tenien un sentit de l’humor més cínic i corrosiu que el d’aquesta quarta entrega. Hemsworth continua fent més el ximple que una altra cosa, rient massa de si mateix, mentre que la nova incorporació (Tessa Thompson) posa una mica de seny en les aventures comicofantàstiques. Els personatges es desplacen com en un film de l’agent 007, de nou, i hi ha escaramusses –insuficients per mantenir l’interès del relat– a París (on se’ns diu que Gustave Eiffel en persona va ser un dels primers Homes de Negre), Londres, Nàpols, el desert africà i els carrerons laberíntics de Marràqueix.