Anar al contingut

ENTREVISTA

Macaco: «La gent s'ha cansat de les estructures de la música anglosaxona»

El grup de Dani Carbonell ofereix el seu còctel més explosiu a 'Civilizado como los animales', un disc de fusió en el qual compta amb convidats com Serrat, Drexler, Estopa i el Niño de Elche

Jordi Bianciotto

Macaco: «La gent s'ha cansat de les estructures de la música anglosaxona»

ALBERT BERTRAN

La veu narrativa d’Antonio Escohotado obre el nou disc de Macaco, ‘Civilitzaddo como los animales’, batejat en honor a l’èxit de 1977 del brasiler Roberto Carlos (el títol del qual és ‘El progreso’). Un artefacte d’intencions tan poètiques com agitadores, amb vista a la rumba i al Magrib, a l’arrel i al dub, i que explica amb una impactant nòmina de convidats: Serrat, Jorge Drexler, Estopa, Sílvia Pérez Cruz, el Niño de Elche, Visitante... Parlem amb Dani Carbonell.

Això que els animals són més civilitzats, ¿no és una mica exagerat?
¡En absolut! La cançó de Roberto Carlos l’havia sentit de petit, va estar prohibida per la dictadura i va ser el primer ‘hit’ mediambiental en la música hispanollatina. Englobava bé el món d’aquestes 13 cançons: molt experiment, diferents colors... Representa tornar a l’essència de les coses, la devolució.

Al disc col·labora molta gent. ¿No tem que l’atenció es desviï cap aquesta acumulació de noms?
Confio molt en les cançons. Representen un moment molt efervescent, on la barreja torna a ser en boca de tot el món perquè la gent s’ha cansat de les estructures de la música anglosaxona. Al fer aquest disc vaig veure tres ramificacions. Una, la del cantautor galàctic: ‘Blue’, ‘Quédate’, ‘Lenguas de signos’... Amb mandoles, caixes de ritmes 808 de barrejades amb arranjaments de l’estil d’Ennio Morricone...

‘Blue’, ¿té el seu origen en Carl Sagan?
Sí, jo soc molt fan de la física quàntica, i hi ha molta poesia en el seu imaginari. En això, Jorge Drexler és el mestre: ‘Tot es transforma’. Hi ha molts símils amb la ciència en la seva música. I en ‘Blue’ és evident. “Las estrellas dicen que nosotros somos los fugaces”.

¿Quines són les altres dues ramificacions?
Una és la més experimental: acords mig moruns, dub, electrònica ‘minimal’, hip-hop... ‘De serie’, ‘Ovejas negras’, ‘Valiente’ ...

¿I l’última seria la més celebrativa, la de ‘Somos la fiesta’?
Sí, l’imaginari que jo anomeno més de Bob Marley. La branca més positiva, amb lletres més senzilles, la de ‘Bailó la pena’ o ‘Somos la fiesta’.

En aquesta última hi ha els Estopa.
La naturalitat és la més difícil dels posats, i ells són molt rumbers i molt de veritat. Aquesta cançó la vaig escriure després de veure el documental de Robert Trujillo, amic meu, sobre Jaco Pastorius. Li pregunten a Jaco: “¿On és la festa?”. I respon: “¡Nosaltres som la festa!”. Vaig voler fer un homenatge als Gipsy Kings, al Pescaílla, a Peret, a Gato Pérez... La rumba és el nostre funk.

Sent amic de Robert Trujillo, actual baixista de Metallica, ¿no seria vostè qui li va suggerir que el grup homenatgés Peret amb ‘El muerto vivo’ en els seus concerts a Barcelona?
Sí, sí... L’any passat, quan el Palau Sant Jordi, jo estava amb ell. Li vaig posar coses de Peret, de Gato Pérez... Quan jo era petit tenia una banda de hardcore, Dr. No, i vaig coincidir amb ell per Europa quan estava amb Suicidal Tendencies. Vam tenir un projecte que no va sortir, amb el bateria de Jane’s Addiction (Stephen Perkins) i el baixista Armand Saba-lecco. Però el va fitxar Metallica, que és com si et fitxés el Barça. ¡Els Rolling Stones del metal!

Cançons com ‘Ovejas negras’ representen una idea de reparació col·lectiva: “Éramos niños raros, hoy volamos lliures...”.
Aquesta cançó és una oda a la diferència, als que se’ns ha intentat tapar. Gent que hem fet treballs més introspectius, perquè igual no érem bons jugant a futbol, o perquè un era gai o a l’altre no li agradava el que li havia d’agradar. La cançó desemboca en la ‘sweet revenge’ de la poesia clàssica, la dolça venjança.

¿Com es fa perquè Serrat col·labori en un disc teu?
Ens havíem saludat una vegada, van passar els anys i ell estava assajant per a la seva gira al Poblenou. I jo també. De sobte ho vaig veure: “Perdona que et molesti, tinc una cançó, ‘Blue’, i m’agradaria no que cantessis, sinó que en diguessis la introducció”. “¿Com que no canti?”, es va sorprendre. “¡Va, passa-me-la! Jo soc molt sincer, ¿eh? Si m’hi veig, m’hi veig, i si no, doncs res”. El va gravar a l’Argentina.

Barreja el Niño de Elche i Raül Refree amb el raper Nach.
El Niño és el nou Morente. Molt, molt nivell. Em va dir que en un festival de flamenc va fer unes buleries amb lletra de Nach i li van començar a tirar de tot, i va dir ‘¡fuck it!’. Però també molta gent tornava elapés de ‘La leyenda del tiempo’, de Camarón, que és el disc més meravellós que hi ha.

Hi ha molta tornada activista en les seves cançons: “No nos pararán”, “Vótate a ti mismo, súbete al poder”, “Valiente es la gente que hace lo que siente”... ¿Apropiació del llenguatge publicitari?
Doncs mai ho havia pensat. Però així com les estrofes poden tenir matisos, les tornades m’agraden contundents. Com els de Bob Marley: ‘Get up, stand up’.

Ja fa més de 20 anys que Macaco va començar a caminar. ¿Considera que ha influït en grups actuals com Txarango o La Pegatina?
No gaire. Són molt amics, però el seu és més patxanga. A mi m’agradava el dub i l’electrònica de Mano Negra en ‘Casa Babylon’, tot i que sempre vaig ser més de Pata Negra. La part patxanguera jo no la practico. Amb La Pegatina he gravat, cap problema, però musicalment no tenim res a veure.

¿Creu que existeix o que va existir el ‘so Barcelona’?
Jo no ho crec. Hi ha moltes ‘barcelones’, igual que passa amb Madrid. Ara estan passant moltes coses aquí, igual que a Santander, a Granada, a Bilbao... Molta barreja, i terceres generacions.

¿Potser creu que aquell signe de distinció barceloní ja ha deixat de marcar una diferència perquè la barreja és a tot arreu?
Sí, a Madrid no passava, i ara passa. Igual que a París va passar abans que a Barcelona. A Madrid hi ha també una efervescència. Tot i que la ciutat portuària és una realitat: jo m’he criat amb africans, francesos, llatinoamericans... I l’acusació d’apropiació de les cultures em posa molt nerviós. Com allò de Rosalía; me’n descollono. I abans que ella, Ojos de Brujo va ser la banda més gran de fusió. I Carles Benavent va revolucionar el baix del flamenc i és catalaníssim.