MEMÒRIA HISTÒRICA

El franquisme, aquesta cosa grotesca

Diverses novetats editorials aborden la crítica del feixisme espanyol des d'un punt de vista esperpèntic

brivea

brivea

3
Es llegeix en minuts
Ramón Vendrell
Ramón Vendrell

Periodista

Especialista en pop antic, tebeos, llibres, rareses i joventut

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Fem cas als Monty Python i mirem el costat lluminós de la vida: el cop d’Estat pels pèls fallit del 23 de febrer de 1981 va tenir una conseqüència positiva i va ser l’especial que li va dedicar el còmic ‘el Víbora’. Amb aquesta resposta supersònica i brillant al ‘tejerazo’, el còmic underground va sortir del seu cau marginal i es va enfrontar per primera vegada a la política en general i al feixisme en particular (tot i que la seva mera existència ja era una poderosa declaració política i alguns dels seus autors, cas de Max, eren clarament polítics). 

En una historieta de l’extra Martí (dibuix) i Onliyú (guió) revelen queTejero no era Tejero, era Fu Manchú, el malvat ‘protopulp’ obsessionat a conquistar el món, creació de Sax Rohmer. En una altra, titulada ‘Otra historia secreta más’ i firmada per Simónides, les defecacions dels diputats retinguts al Congrés rebenten la claveguera just a sobre d’un comando terrorista que, en la inòpia, està excavant un túnel per segrestar Ses Senyories. Un magnífic acudit de merda, ha ha ha.

Van marcar les dues historietes, i algunes altres del número, una nova manera de fer humor (humor molt trist, en el fons) sobre el franquisme (si bé la política democràtica tampoc en sortia indemne): salvatge, grotesca. El factor grotesc del cop de Tejero i els seus fidels amb metralleta, d’altra banda, era tan obvi quea les botigues britàniques de marxandatge pop no va tardar a convertir-se en un ‘hit’ la postal del tinent coronel rebela la Tribuna d’Oradors de l’Hemicicle, mà esquerra en alt i una pipa a la dreta, l’incomprensible tricorni al cap.

Mitjó suat

Hereu espontani de l’especial cop d’Estat del Víbora és Miguel Brieva (Sevilla, 1974), historietista i il·lustrador que treu petroli d’aplicar una òptica esperpèntica al món hipercapitalista. Seves són les il·lustracions de la reedició del ‘Diccionario del franquismo’ (Anagrama), de Manuel Vázquez Montalbán, publicat originalment el 1977. “El que he fet ha sigut preguntar-me com poden conviure dues realitats antitètiques", diu Brieva. “D’una banda, tenim aquest zombi polític i estètic anomenat franquisme, una cosa que fa olor de mitjó suat, com deia la meva àvia. De l’altra, tenim la seva pervivència a l’actual escenari consumista, on tot ha de ser sexi. És una confrontació interessant”.

Quant al seu estil, Brieva se sent a gust en el petit camp semàntic que va del grotesc a l’esperpent. “Es tracta només de fer una petita hipèrbole perquè aflorin els aspectes més terribles del que vivim –diu–. Aquesta alquímia et permet fer un retrat fidel de la realitat. Tot això ja ho sabia Goya”.

Diu Brieva finalment: “El franquisme és tan vigent a Espanya perquè de fet ve de molt abans de Franco. Està molt arrelat en la societat. Com diu un amic meu: ‘A Espanya li agrada molt el bigoti’”.

Que parli el passat

Aquesta idea entronca amb el que exposa ‘España salvaje’, llibre que en la línia de tots els publicats per l’admirable editorial madrilenya La Felguera deixa majorment que parlin els documents originals, situats per textos escrits expressament. I caram si parlen els documents originals, començant per l’esgarrifosa fotografia del multitullit José Millán-Astray, fundador de la Legió, que n’il·lustra la coberta. La tesi, irrebatible una vegada conclosa la lectura del volum, és que Espanya sent una atracció irrefrenable per la cultura de la mort, de la qual el feixisme és la màxima expressió.

Notícies relacionades

‘España salvaje’ opta per una altra forma d’aproximació grotesca al feixisme: que es retrati ell sol, que sobren els comentaris. És en aquest sentit descendent del‘Celtiberia show’, de Luis Carandell, hilarant i tètric museu de deformitats socials pàtriesque el bon periodista exposava succintament, sense gairebé glossa, a l’heroica revista ‘Triunfo ’.

‘El baile de los caídos’ entra directament des del títol en el terreny del més pur ‘exploit’ i no té la mala idea dels dos llibres anteriors, però és significatiu que estigui publicat per Temas de Hoy, segell pertanyent a Planeta. És com una espècie de semàfor verd per burlar-se en clau grotesca del franquisme d’ahir i d’avui. Escriu la novel·la Jose Trabajo (guionista d’‘Aquí no hay quien viva i ‘La que se avecina’) i la il·lustra Miguel Gallardo. Doncs això, cutríssims comandos neofatxes i mòmies que tornen a la vida.