Anar al contingut

ENTREVISTA

Alberto García-Alix: "Treballo amb rodet perquè és on trobo la poesia"

L'introspectiu audiosivual del fotògraf lleonès 'De donde no se vuelve' inaugura el Festival de Fotografia Analògica Contemporània Revela't

Mauricio Bernal

Alberto García-Alix, l’home que ha fotografiat les motos, el porno i l’heroïna, l’home del rigorós blanc i negre i del naturalisme, presta el seu introspectiu audiovisual 'De donde no se vuelve’ per a la inauguració oficial del Festival de Fotografia Analògica Contemporània Revela’t, que entre aquest divendres i el 16 de juny exposa a Vilassar de Dalt i Barcelona l’obra d’una seixantena de fotògrafs analògics de tot el món. Nascut a Lleó el 1956, el celebrat fotògraf espanyol parla del seu moment actual, de rodets Kodak i dels seus múltiples viatges.

Digui’m, en la seva experiència personal, ¿què li falta a la fotografia digital respecte a l’analògica?

Jo em vaig educar en l’analògic. Quan jo vaig començar només existia l’analògic. I quan va començar el digital, vaig continuar amb l’analògic. Jo la càmera que utilitzo és una Hasselblad de mig format que em permet veure l’aire. El digital no em permet veure l’atmosfera, l’aire, sentir-lo.

Fa una estona li he sentit dir que el digital li roba la fe.

Així és. El digital em treu la fe. ¿Sap per què? Perquè si treballés en digital sempre estaria corregint, mirant la pantalleta, a veure els resultats. A mi m’agrada de l’analògic el tempo que em dona per somiar el que he vist, fins que ho revelo. Aquest tempo m’és vital per a l’emocionalitat. A més em fascina la plata, tot el que és la part tècnica. És tàctil. Fa olor. Ara bé: tampoc l’analògic és com era fa anys.

¿A què es refereix?

Que ara mateix els rodets ja no es fabriquen perquè donin la màxima qualitat en l’ampliadora. Ara els rodets es fabriquen esperant que donin el màxim en l’escanejat. Cada vegada les pel·lícules tenen menys plata. Ara tenen pigment.

“El digital em treu la fe. Si treballés en digital sempre estaria corregint, mirant la pantalleta”

¿Com afecta això el seu treball?

L’afecta perquè els negatius no tenen la mateixa qualitat d’abans.

¿És frustrant?

Bé, els negatius abans definien més. La plata definia més. És clar, la plata és molt cara avui dia, llavors m’imagino que per mantenir uns costos van traient plata i buscant pigments. Després hi ha això: l’analògic et converteix en un animal de mercats ambulants.

Bé. Té un punt romàntic.

Vas pel carrer i veus un mercat ambulant i venen espirals velles i les compres immediatament, perquè ja no es fabriquen. Avui dia una Hasselblad ja no la fan analògica. Ja no es fabriquen ampliadores, s’han d’anar a buscar ampliadores al mercat de segona mà.

¿És un món que desapareix?

Desapareix la indústria auxiliar. Una fàbrica que abans a Alemanya feia planxes, podia costar-te la planxa 6.000 euros. Ara se’t trenca la planxa i és impossible trobar-la, o trigues mesos. I els rodets: ara només hi ha dues marques, Kodak i Ilford, i ja no n’hi ha en totes les sensibilitats que hi havia abans. Hi havia 100 ASA, 25 ASA, 400 ASA, 1600 ASA... Ara no. És molt difícil trobar material. Si estàs de viatge i et quedes sense pel·lícula, oblida-te’n.

García-Alix, a Barcelona. / FERRAN NADEU

¿Fa fotos amb el telèfon?

No: se m’oblida que allà hi ha una càmera. Això sí, si no tingués amb què jugar, qualsevol cosa que porti una lent em permet jugar. El que passa és que no ho visc igual. Amb un mòbil pots fer grans fotos, és una lent, el que passa és que no ho veig igual. Hi ha com un xip al meu cap que quan agafo la càmera analògica, automàticament veig.

Amb el mòbil no passa.

No sento emoció.

¿Per a què serveix la democratització de la fotografia, que tots tinguin una càmera a la butxaca?

Doncs home, aquesta democratització no ha portat que es facin millors fotos. En el sentit pràctic, ha baixat brutalment el cost de la fotografia. Però bé, jo soc un guillat. Treballo com treballo perquè és on trobo la poesia.

"He trobat les meves virtuts. M’adono que després de 40 anys de fer fotos he educat la meva mirada.

Digui’m, ¿en quin moment vital es troba?

Mai m’he sentit tan poderós.

¿Per què?

Perquè al final un acaba educant la vista. He trobat les meves virtuts. Les visuals, em refereixo. M’adono que després de 40 anys de fer fotos he educat la meva mirada. A més, hi ha hagut un canvi.

¿Es refereix a la introspecció?

Em refereixo que quan vaig començar a fer fotos la meva visió era molt naturalista. Mirava cap enfora. Ara, amb els anys, s’ha produït un camí de tornada, ja no és només diàleg amb el que veig, sinó diàleg amb mi mateix.

‘De donde no se vuelve’ obre el festival. És un exemple d’aquest diàleg amb si mateix, ¿no?

‘De donde no se vuelve’ és un repàs a través de la fotografia del meu territori, sí. Un viatge entre present i passat. Va ser un repte escriure el guió. Mil vegades vaig pensar a abandonar. Havia de despullar-me i em produïa pànic. Per escriure havia d’estar en plena solitud. Per això me’n vaig anar a la Xina.

"Tot i que fos escanyolit jo sempre havia sigut una força de la naturalesa, i de sobte em sentia feble"

Un repàs del seu territori. Un territori escabrós.

Em tocava assumir com havia sigut la vida que havia portat. Per exemple, havia de parlar de les drogues. El meu germà va morir de sobredosi, i jo havia d’agafar les fotos del meu germà i 30 anys després, reenfocar. Allà sol de nit, veient les fotos del meu germà i pensant què dic jo, com ho dic... Centenars de nits en un apartament a la Xina dient ho deixo, no puc, assumeixo que he fracassat. Va ser molt intens.

 ¿Va valer la pena el sofriment?

De totes les obres fílmiques que he fet jo crec que és la meva obra mestra. Quan rellegeixo el guió, i ja han passat 11 anys, veig que la pel·lícula es manté, que no ha perdut vigència.

Els viatges l’han marcat, ¿no és veritat? Els interiors i els no interiors. Parlo de la Xina, de Venècia, de París... ¿Viatja per trobar alguna cosa?

No he anat mai a trobar res. A París vaig anar a fer un tractament d’interferó per curar el meu fetge, perquè si no anava cap a una cirrosi i un càncer. També hi vaig anar per abandonar els tòxics. Va ser un tractament dur, estava allà sol, tancat en mi mateix, en el procés de curar-me, que l’interferó funcionés, i vaig començar a mirar d’una altra manera.

"Centenars de nits en un apartament a la Xina dient no puc, ho deixo, assumeixo que he fracassat"

¿Cap endins?

Sí. Encara que fos escanyolit jo sempre havia sigut una força de la naturalesa, i de sobte, per primera vegada, em sentia feble, cansat, malalt. Això va produir un viatge interior. Em vaig mirar a mi mateix. Vaig començar a mirar la meva obra. Després del viatge a París estava preparat per a la Xina.

¿Hi va tenir a veure que s’hagués apartat de les drogues a París?

No... Jo vaig anar a París en unes circumstàncies molt especials. Sortia d’una fractura sentimental que m’havia deixat tocat. Vaig haver d’abandonar els tòxics, no perquè siguin dolents, jo sempre vaig beure, he begut molt, m’he fumat molts porros, m’he posat tota classe de coses, tota la vida me l’he passat amb estimulants. El fet deixar de sobte tot estimulant i, a més, enmig d’una fractura, quan, a més, per primera vegada em sentia malalt i feble... Hi va haver un moment en què no em reconeixia.

Temes: Fotografia