Aaron Rux: "L'ideal seria sonar com Al Green, però no hi arribem"

El músic nord-americà establert a Madrid i el seu grup The Crying Cowboys –Juan Serra (Club del Río), Lete Moreno (Angel Stanich), Juan Torán (Time For T i Club del Río) i Joshua Taylor (Time For T)– presenten el disc del mateix títol aquest dimecres a la sala Sidecar, en una vetllada compartida amb Hijos del Trueno.

¿Des quan ploren els cowboys?

Des de sempre. Tot i que ara ho fan més obertament.

El disc recorda a Lambchop, però en festiu (és un elogi).

No els conec, però sona bé. 

Bé, era per la barreja de country i soul.

Per allà va, sí. L’ideal seria sonar com Al Green o Marvin Gaye, però no hi arribem ni de broma. Jo l’anomeno 'blue eyed soul’, una etiqueta que vaig llegir en una revista i que es refereix al soul fet per blancs, inevitablement pop.

¿Què fa un paio de Spokane, estat de Washington, a Espanya?

Disfrutar. Havia estudiat espanyol a l’institut, vaig venir i vaig descobrir que és un país on pots portar la vida d’un jove sense ser ja tan jove. El menjar també va contribuir que m’hi quedés.

Acompanya Joe Crepúsculo des de fa gairebé cinc anys. És molt diferent del que fa al seu nom, ¿no?

El més natural per a mi és el que faig com Aaron Rux, però reconec que fer sons nocturns a la fàbrica de ball de Joël és alliberador. Allà m’hi estic molt a gust perquè no soc jo qui ha de donar la cara sinó ell. És molt divertit i m’ha donat seguretat per actuar.