Rammstein, fantasia totalitària a Cornellà

Abans que Rammstein sortís a escena va sonar música clàssica amb pompa i xaranga, preludi de la gran batalla. Una seqüència de calma tensa, amb les primeres i greus notes de ‘Was ich liebe’, i l’estadi en expectant silenci, que va recordar aquella escena de ‘Titanic’, que, amb el transatlàntic ja partit en dos i enfilada a la barana de la meitat que seguia a la superfície, clavada sobre l’oceà, la Rose li preguntava al Jack, terroritzada: "¿Què passarà ara?".

Doncs la gran hecatombe: primera explosió, salva de benvinguda, i aquesta cançó del flamant àlbum ‘Rammstein’ (el primer amb material nou en una dècada), caient a plom sobre les 35.000 persones que fa mesos van esgotar les entrades de l’RCDE Stadium de Cornellà, única actuació del grup no només a Espanya sinó a tot el sud d’Europa (la gira pentina el continent a la franja del nord, de París a Moscou). Lírica romanticocatastrofista: “Tot aquell que m’estimi morirà / El que jo estimi ha de morir / Has de pagar per tot el que és bonic”.

Disfrutant de l’alienació

Altes torres escopint fum negríssim com sinistres xemeneies, donant al recinte un aire de camp de concentració que faria sospirar d’emoció Leni Riefenstahl. És increïble veure com ens posa l’estètica totalitària, tot i que sigui per denunciar el seu fons ideològic. Els músics, marcant el pas com en una desfilada militar, en un quadro de pel·lícula postapocalíptica, amb grans turbines de central nuclear obsoleta. Un primer clàssic: 'Links 2-3-4', fent rugir les masses, i el nou àlbum gairebé per complet (nou de les onze cançons), amb el dramatisme de 'Tattoo' i els cors sobrenaturals de 'Zeig dich'.

Tremendisme passat de rosca, sí, i sentit de l’humor: ¿com sinó et pots prendre seriosament un xou en el qual ara treuen un carro del qual surten altes flamarades, després una enorme caldera, i un canó, i hi ha més explosions, i més llengües de foc i coets que creuen l’estadi i encenen la metxa dalt de les torres com el tret d’Antonio Rebollo al peveter de Barcelona-92? No hi ha un lideratge icònic al grup, ni tan sols el del cantant, Till Lindemann, la presència del qual resulta engolida pel conjunt de l’espectacle. Imatgeria del que podria ser el món si tot sortís malament, que et fa tornar a casa sospirant d’alleujament.

En la línia de Kraftwerk

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

'Riffs' de metal com dagues (celebrada 'Heirate mich', del seu primer disc), en aliança amb l’electrònica gruixuda, i un cridaner gir cap a Kraftwerk en el 'mix' de 'Deutschland'. Va ser el moment amb menys ferro, autoparòdic fins i tot, quan els membres del grup van ballar convertits en esquelètiques figures de neó. D’allà a una de noves bombes, ‘Radio’, celebrant el subgènere industrial-patxanga (imagineu-vos-la sense guitarres de metal), i les càrregues de profunditat construint el clímax: 'Du hast', 'Sonne', 'Ohne dich'.

Un últim 'gag', quan per tornar del petit escenari en el qual van tocar 'Engel' (amb el Duo Jatekok, les dues pianistes franceses que van actuar com a teloneres), els músics van embarcar en llanxes inflables que van recórrer la pista de l’estadi sustentades pels braços en alt del públic (una cosa així va fer David Lee Roth fa tres dècades al Palau d’Esports, tot i que sobre una planxa de surf). Un altre moment de feliç disbarat previ a les últimes andanades, com aquesta lloa la còpula exprés titulada 'Pussy', i les definitòries 'Rammstein' i 'Ich will': “Vull que confiïs en nosaltres / vull que ens creguis...”. Res han de témer: el cercle de confiança continua.