Tres solitaris en una illa

El problema de Mònica Batet (el Pont d’Armentera, 1976) és que no té 20 anys ni 60, és a dir, que no pot acollir-se als dos grans criteris de visibilitat dels escriptors catalans: la novetat o la consagració. ‘Nou illes al nord’ és la cinquena novel·la que publica des del 2006, totes diferents, però alhora amb trets recurrents: l’ambientació nòrdica o centreeuropea, la multiplicitat de punts de vista, la incertesa que envolta els fets principals, l’absència de descripcions i l’escassetat de diàlegs. Les novel·les de Mònica Batet ni estan de moda ni toquen temes espectaculars, però revelen una perspectiva i un camí propis, que són l’essència de la literatura.

‘Nou illes al nord’ narra la confluència de tres personatges en un arxipèlag que s’endevina noruec en els anys 60: un viatger professional, la filla d’una dona abandonada i un home que fuig de la guerra. La peculiaritat del llibre és que coneixem les seves vides a través de testimonis: una germana, una amiga, un empresari, una confident, un alumne –als quals s’ha d’afegir el narrador final–. Cadascun proporciona una perspectiva parcial, abans o després que es reunissin a l’illa. No obstant, en cap moment accedim a l’experiència directament. El relat, doncs, resulta voluntàriament incomplet, repetitiu, no sempre coherent. Els fets més rellevants es mantenen en l’ombra.

Soledat, aïllament, refugi

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

El rerefons del llibre és la insularitat: la solitud, l’aïllament, el refugi. Podem afegir els prejudicis, els malentesos, els errors, els atzars, els destins. ‘Nou illes al nord’ combina la complexitat estructural amb la senzillesa lingüística. Malgrat l’aproximació indirecta, els protagonistes no són difícils d’entendre, perquè cadascun té una obsessió inalterable, que és justament el que el porta a l’illa. Aquestes personalitats unidimensionals acosten la novel·la a la literatura juvenil, que l’autora ja ha conreat.

El trencaclosques de narradors està ben construït, però costa diferenciar les seves veus. El narrador final, que uneix els nusos, deixa implícites algunes escenes decisives. Mònica Batet manté les seves reticències al sentimentalisme explícit: tant ella com els seus personatges prefereixen callar l’essencial. Aquest estil, que el lector impacient trobarà massa opac, és el seu tret distintiu i el seu defecte comercial.