24 maig 2020

Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Cecilia Todd a Casa Amèrica: Veneçuela parla cantant

L'auditori renovat de la multiambaixada cultural llatinoamericana es va quedar petit davant de la lliçó deliciosa d'etnomusicologia, geografia i botànica veneçolanes que va impartir la cantora de Caracas

Nando Cruz

Cecilia Todd a Casa Amèrica: Veneçuela parla cantant

El número 299 del carrer de Còrsega és un dels molts edificis d’oficines de l’Eixample. Les nou plantes acullen despatxos d’advocats, consultes oftalmològiques, notaries i diverses assessories financeres. A l’entresol, després d’un any d’obres, ha reobert la seu de Casa Amèrica, una mena de multiambaixada cultural per a llatinoamericans establerts a Catalunya i també un escenari-fonda per als que hi estan de pas.

La cantora veneçolana Cecilia Todd va fer escala a Barcelona abans d’iniciar la seva gira europea i Casa Amèrica li va oferir empara al seu auditori remodelat. La conserge de l’edifici va retenir el públic al replà mentre s’ultimaven els preparatius, però aviat una tromba d’admiradors va irrompre a la sala a la caça de les millors cadires. Nens que acabaven de sortir de l’escola, àvies recolzades del braç de les seves filles, senyores i músics amb la guitarra a l’esquena. No tots eren veneçolans o espanyols. També hi havia mexicans, uruguaians, argentins... De fons sonava el brasiler Caetano Veloso.

La gran expectació que va generar, ¡un dimarts a la tarda!, la visita d’aquesta il·lustre estudiosa del folklore veneçolà va ser tal que es van ocupar totes les cadires. “¿Traiem les grogues?”, va proposar una treballadora del centre. Una decisió estètica arriscada, ja que les de l’auditori són negres, a joc amb el sostre, la moqueta fosca i les parets també negres. Però estàvem davant d’una emergència cultural. Solució: totes les cadires de les sales de reunions i els despatxos de Casa Amèrica es van posar a disposició del públic. Era el segon concert des de la reobertura. En pròximes dates actuaran en aquest beneït entresol un duo de música antiga transatlàntica, un octet de corda colombià, un arpista del Paraguai i un quartet argentí de corns.

‘Perlitas madrugadoras’

Cecilia surt a escena. El faristol i el quatre veneçolà són l’únic equipatge que necessita per emprendre un passeig per les músiques del seu país: un bagul sense fons de ritmes, melodies, paisatges, pobles, animals, fruites i versos que es desfan a les orelles. “‘Agüita de hojitas verdes, perlitas madrugadoras’. ¡Quina forma més bonica de descriure la rosada!”, exclama Todd quan acaba d’interpretar ‘Flor de mayo’. El mèrit és d’Otilio Galíndez, el seu autor. Al llarg de gairebé dues hores de recital, la cantora no deixarà d’informar sobre l’autoria de les composicions que interpreti. Al seu costat hi ha Edwin Arellano, el virtuós instrumentista que l’acompanya amb una mandolina.

El públic abandona l’Eixample i es capbussa en la geografia veneçolana. De Sucre a Caracas. “¿Hi ha cap ‘maracucho’?”, pregunta Cecila. “¡Aquí!”, s’identifica una dona al fons de la sala. La següent cançó, ‘Tu boca’, és d’un paisà seu, de Maracaibo. Aquestes tonades són vises de tornada a casa, on la brisa marina pregunta “¿por qué la luna se mete en mis asuntos?”, on “acidito es el sabor de un limonero en celo”, on els amants anhelen “la miel de un beso certero”, on el sol té un to “azafranado” i on el peix més gustós és conegut com ‘la catalana’.

Asseguts a terra, una vintena d’espectadors atenen aquesta lliçó dolça d’etnomusicologia, geografia, botànica i ictologia veneçolana. No estan incòmodes, sinó embadalits pels entendridors balancejos vocals de Cecilia Todd. Sorgeixen més noms de compositors: Leonel Ruiz, Ernesto Luis Rodríguez, Iván Pérez Rossy, Conny Méndez, Gualberto Ibarretto... I Chuchito Sanoja, que no només és a la sala sinó que sortirà a tocar el piano. Sorgeixen més noms de pobles: El Pilar, Pedregales... I sorgeixen més estils: el ‘polo margariteño’, la ‘décima llanera’, el ‘seis por derecho’, el ‘pasaje de joropo’... Això és un plovisqueig persistent de saber. Però com resa l’altre himne nacional, “Venezuela habla cantando”. I cantant tot entra molt millor.

Tensió política

Cecilia Todd és chavista declarada i a causa d’això ha patit intents d’agressió al seu país. Bona part dels veneçolans instal·lats a Barcelona estan alineats amb l’oposició i en un espai tan recollit com l’auditori de Casa Amèrica qualsevol comentari polític podria fer saltar les espurnes. Les lletres sobre llimoners i cireres no comporten problemes, però ara es disposa a interpretar ‘La paz es ya’, una cançó editada fa dos mesos per denunciar la possible intervenció militar nord-americana. El missatge s’inocula a través de la música i el públic aplaudeix sense objeccions. La sang no arriba al riu. Fins i tot se sent algun ‘bravo’. Però quan Cecilia enalteixi les propietats addictives de la cançó i convidi el públic a reescoltar-la, es farà un silenci incòmode.

Al final, l’únic conflicte diplomàtic de la nit serà amb els ‘julioiglesistes’. Cecilia odia la versió de ‘Caballo viejo’ que Julito va gravar i que, per a súmmum, naixia d’una versió prèvia i no menys horrorosa dels Gipsy Kings. Així ho deixa anar abans d’entonar ‘La pena del becerrero’, una de les meravelles que ens va llegar el gran Simón Díaz. L’àvia a qui li han estat brillant els ulls durant tot el recital, mussita també la història d’aquell adolescent “sembrado de amor” i “con una pena en el alma” perquè se li ha mort un vedellet acabat de néixer. La jove del costat la filma amb el seu mòbil de carcassa daurada. L’àvia s’acaricia les mans i es gronxa en el seu passat.

Cecilia demana la participació del públic per cantar unes ‘fulías’ de comiat. Ja ningú oposa resistència. L’àvia de la primera fila xiuxiueja: “Bendita la flor morena”. Una nena amb diadema d’orelles de gat crida: “¡Bendita la flor morena!”. Unanimitat a l’entresol del carrer Còrsega: “¡¡Bendita la flor morena!!”. I Veneçuela s’acomiada cantant. Després de l’últim bis, el tècnic de so punxa la cançó que anuncia el que és inevitable. ‘Todo tiene su final’, canta Héctor Lavoe. Diverses parelles la taral·legen mentre van cap a la sortida amb un caminar ‘salsero’. Aquests detalls bonics també es cuiden a Casa Amèrica.