Anar al contingut

PEÇA VITRIÒLICA

Alfonso de Vilallonga satiritza els laments de les elits independentistes

El cantant i compositor publica l'àcida cançó 'La complanta del burgesos oprimits'

Elena Hevia

Alfonso de Vilallonga (Barcelona, 1962) té una ironia tirant a vitriòlica, tot i que ell asseguri amb conya dubitativa que no n’hi ha per a tant. Les seves cançons, que tant li deuen a la música de cabaret de Kurt Weill o a la ‘chanson’ estil Jacques Brel, no solen deixar canya dreta. El músic és conegut sobretot per la seva participació en les bandes sonores tant en cine (és un habitual de les pel·lícules d’Isabel Coixet i va guanyar un Goya i un Gaudí gràcies a ‘Blancanieves’ de Pablo Berger) com en teatre. Entre unes i altres, sorgeixen cançons que de vegades es recopilen en treballs i d’altres que no. 'Hors de saison', l’espectacle amb què està començant a girar, és un els primers. La cançó ‘La complanta dels burgesos oprimits’, que acaba de sortir, va per lliure. És un projecte en si mateix, “tota una fita”, com diu el cantautor. Però també, i sobretot, una crítica sardònica a un independentisme de saló: "Hi ha la terra que tremola / i un allau de refugiats / I aquells pobres que pidolen / a la porta del mercat. / Des dels palestins a Gaza / fins als monjos del Tibet. Hi ha les morses islandeses que atonyinen a internet. / Però company, calla i escolta / Perquè això és molt més fotut. Ha esclatat una revolta / a Dinamarca del Sud. / I les nits de lluna plena / que és quan ploren les elits / se sent la cantilena / dels burgesos oprimits".

Fa sis anys que Vilallonga va publicar una cançó, ‘Maldà state (Estat propi), primera pedra musical en la seva personal contestació independentista, un crit alhora gamberro i llibertari. “I soc tan català com ells, si no més / I vaig néixer a la Dexeus amb els peus a l’inrevés”, deia amb la seva habitual desimboltura. Des d’aleshores fins ara, diu, les coses a Catalunya no han fet més que “enverinar-se més i més”. Admet que no té vocació d’ermità i fins i tot sabent que la seva cançó irritarà es llança: “Jo per poder sobreviure aquí necessito dir el que penso. Perquè si no pots fer-ho, agafes i te’n vas. Així que el que he fet és utilitzar la música i la paraula d’una forma creativa”. Diu burleta que la seva cançó és “respectuosa” comparada amb ‘Maldà state’, on no respectava en absolut símbols com l’estelada, ruixada allà “amb una gotes de pipí”.

Aristocràcia versus burgesia

No fa tant que Alfonso de Vilallonga va recuperar la connexió aristocràtica en el seu cognom, aquest ‘de’ que l’acredita públicament com el baró de Maldà que és. ¿És la seva sang blava la que el porta a criticar la burgesia? “Conscientment mai he fet aquest paper, però potser per defecte em crec una cosa diferent i aquest contrast entre aristocràcia i burgesia ha acabat per endurir-se al meu cap. No ho sé".  

Del que sí que està segur és que no hi ha cosa més sana que riure, riure’s de gairebé tot, inclòs d’un mateix. “Crec que riure és una manera d’exorcitzar els complexos. I encara que no se li ha de perdre el respecte a ningú, sí que em sembla molt bé contemplar la vida i els problemes des d’una certa distància que ajudi a la distensió. A mi no m’importa gens que es riguin de mi, però sospito que avui dia a Catalunya a la gent li agrada riure’s dels altres però, ¡ai!, no accepten el contrari”.