Anar al contingut

CRÒNICA DE MÚSICA

Macaco, imparable primícia a l'Strenes

El grup de Dani Carbonell va basar el seu concert davant la catedral de Girona en les cançons del seu nou disc, 'Civilitzado como los animales', que sortirà a la venda el 24 de maig

Jordi Bianciotto

Macaco, imparable primícia a l'Strenes

JORDI RIBOT PUNTI ICONNA

El brasiler Roberto Carlos cantava als anys 70 que volia ser “civilitzat com els animals” (la cançó es titulava ‘El progreso’) i Dani Carbonell ha convertit aquell sospir idealista en el títol del nou disc de Macaco. Un repertori de fusió global, tropical, arabesc i obert al traç electrònic, que no veurà la llum fins al 24 de maig, però que el festival Strenes, de Girona, va destapar aquest dissabte en qualitat de primícia internacional.

Mirant cap enrere, ens adonem que Macaco ha acabat sent el triomfador popular més gran d’aquell ‘so Barcelona’ que va despuntar en el canvi de segle esperonat pel veïnat de Manu Chao. Van caure Ojos de Brujo, Dusminguet va derivar a La Troba Kung-Fú, formació valuosa, però de menor abast comercial, i Amparanoia combina el ‘revival’ amb el tempteig de substanciosos perfils com a cantautora. Jugant en una altra lliga està Macaco, una força de la natura capaç de convocar en un mateix disc Serrat i el Niño de Elche, Estopa i Visitante (Calle 13).

Cadències jamaicanes

Tots ells, i uns quants més, desfilen per ‘Civilitzado como los animales’, el disc que va centrar el seu concert al fotogènic escenari al peu de l’escalinata de la Catedral. Allà, en un Strenes que va tancar aquest cap de setmana la seva setena edició, va mostrar Macaco nou de les seves tretze cançons, començant per la introducció amb el títol del disc a ritme de reggae ambiental. La cuina d’aquest disc ha sigut llarga, un parell d’anys, i ha produït moltes més cançons (fins a 25) de les finalment seleccionades, com ‘Vive la vida (a tu manera)’ que va trobar el seu lloc en el concert insistint en la cadència jamaicana.

Abans d’aprofundir en el nou repertori, un ‘medley’ va portar recreacions de ‘Moving’, ‘Love is the only way’ i ‘Seguiremos’, entre proclames a favor de la sanitat i l’educació públiques i invitacions al ball. La concurrència ja s’havia aixecat dels esglaons quan Macaco va entrar en matèria amb ‘Valientes’, entorn dels herois anònims, i la triomfalista ‘Bailó la pena’: “Eres la coreografía de tus propios días”.

“Experimental i moresc”

Guirigall a dalt i a baix de l’escenari, i un Carbonell gimnàstic i dominador, que va parlar del nou disc com del “més experimental” de Macaco, amb “elements mediterranis i morescos”. Secundant-lo, un sextet de ‘brothers’ dirigit pel baix de Jules Bikôkô, amb el joc de guitarres de Muchacho (l’accent rumber) i l’elèctrica del suec Thomas Rundqvist, ‘Tirtha’ (el que va ser líder d’Undrop, els de ‘Train’, llunyana ‘cançó Pepsi’), amb extra de percussió i teclats.

Bateria d’estrenes: ‘Lo quiero todo’, un “petit reggae” entorn de “l’acceptació en l’amor, que és molt diferent del conformisme” i una composició arriscada, ‘De sèrie’, gravada amb El Niño de Elche i Raül Refree, que va fondre un relleu oriental i un ritme amb vestigis ‘funky’ amb tendència al trànsit, sobre base electrònica i amb un empelt de rap. D’allà a ‘Mamma’, amb guitarra ‘afro’, que Carbonell va dedicar a la seva senyora mare, “guerrera de la vida”. Els moments més exploradors del nou repertori, en contrast amb el reggae lúdic d’‘Agárrate’.

Les campanades de les onze van afegir una mica de gravetat gòtica a la tranquil·la ‘Blue’, però el rescat de ‘La república de la Tramuntana’, en català, va desencadenar de nou el ball en el bis rumb a l’última de les primícies, ‘Somos la fiesta’. Macaco, recuperant el ritme rumber i agafant impuls per a la que s’endevina com una intensa temporada als escenaris, amb permís, o no, de Roberto Carlos.

Temes: Música