Anar al contingut

CITA AMB EL METAL A BARCELONA

El gran aquelarre de Metallica

La banda californiana va lluir el seu bon moment amb un concert aclaparador a l'Estadi Olimpic en què va recórrer els seus clàssics metalers amb cites al seu últim disc, 'Hardwired... to self-destruct'

Jordi Bianciotto

El gran aquelarre de Metallica

Van ser linxats pels fans quan van criticar les descàrregues d’internet, van airejar les seves misèries en un documental en mode ‘no hi ha res a perdre’ i se’ls va donar per acabats diverses vegades, senyal que no ho estarien tant. Aquí tenim aquests nois de Metallica, en la cinquantena, vivint una segona joventut i omplint els estadis que els van resultar massa grans en la primera. Com l’Olímpic, que aquest diumenge va caure als seus peus en una exhibició de metal que fa tres dècades era extrem i que ara és simplement rock per a totes les orelles, violentes i èpiques.

Metallica viu l’etapa més pròspera de la seva història, des que pel 1981 va procedir a eixamplar els límits del heavy metal al seu Los Angeles natal. La raó: una obra, ‘Hardwired... to self-destruct’ (publicada a finals del 2016), amb què el grup treu pit després d’un cicle discogràfic mandrós i de mitges tintes, i la incorporació d’una nova generació de públic que desitja retre honors als gegants. Assistència rècord de Metallica a Barcelona, 52.000 persones, en una nit de fúria, cerimònia i foc. La primera de les tres cites d’estadis d’aquesta temporada: la seguirà, a Cornellà, una altra atracció metalera, Rammstein (1 de juny), i al mateix Olímpic, el jove astre pop Ed Sheeran (7).

Xou multiplicat

Un any i tres mesos després de reconquistar el Palau Sant Jordi, la banda va venir en segona volta amb un xou corregit i augmentat, amb canvis de repertori quirúrgics per sorprendre la clientela. Consumada l’actuació prèvia de la banda sueca Ghost, amb un metal més accessible del que el seu aspecte ultramuntà dona a entendre (i cridant a les portes de Beelzebub, Satanàs i Llucifer en un dels seus ‘hits’, ‘Year zero’), la tradicional sintonia de benvinguda d’Ennio Morricone (‘El bo, el lleig i el dolent’) va posar el pòrtic a la primera andanada: ‘Hardwired’, escopida per James Hetfield en un escenari emmarcat per una pell ondulant de pantalles de vídeo.

Tot i que ‘The memory remains’, amb imatges de Marianne Faithfull (que va posar cors a la versió original de ‘Reload’, 1997), va portar certa contenció d’energia, un ‘Ride the lightning’ a tomba oberta, amb un solo urgent de Kirk Hammett, va regalar les orelles de l’afició més ‘hardcore’. Hetfield ens havia avisat, saludant la “família Metallica” amb complicitat. “Avui tocarem una mica de material vell per a vosaltres”. Sí, tot i que l’últim disc sigui la coartada de la gira, anem al que ens toca.

Tornada al malson

Però era difícil pronosticar el següent rescat: ‘The things that should not be’, de l’àlbum ‘Master of puppets’ (1986), amb el seu imaginari de malson i les seves picades d’ullet a la literatura de H. P. Lovecraft, entre creus i làpides que treien el nas a les pantalles de fons vermell. Metallica ‘on fire’, en la seva versió més cavernosa, saltant després a l’era del ‘Black album’ (1991), el disc del fenomen ‘mainstream’, amb el mig temps de ‘The unforgiven’. Hetfield va creuar la passarel·la per acostar-se al públic (en particular, al del Gold Circle, acomodat a peu d’escenari) i presentar dues cançons de l’últim disc: ‘Here menges revenge’ i ‘Moth into flame’, aquesta última al voltant de l’addicció a la fama i embolcallada amb unes flamarades aparatoses que van ser molt benvingudes la nit freda de maig.

El sentit de la comunitat, aquest clàssic de l’univers heavy, va ser destacat per Hetfield, que va continuar referint-se a la seva gent com una família i va assegurar que “Metallica és un grup agraït”, apel·lant als “38 anys” de ruta i posant-se la mà al cor. El públic de Metallica serà molt fan dels sons durs, però s’ha de veure que bé que rep el so melodiós de la guitarra acústica: per exemple, després de ‘Sad but true’, en la introducció de ‘Fade to black’, que va ser acollit amb una sentida ovació.

Homenatge al “rei” Peret

El viatge sinistre als 80, amb el seu crescendo dramàtic, va conduir al moment de distensió de la nit, allà on Metallica li vacil·la a l’afició de cada ciutat amb la picada d’ullet a un èxit local. No hi va haver sorpreses: com l’any passat en el Sant Jordi, Robert Trujillo va anunciar un homenatge “al rei de la rumba catalana”, o sigui, Peret, amb un assalt a ‘El muerto vivo’ (composició del colombià Guillermo González Arenas) compartit amb la guitarra de Hammett.

Un sol de baix (imatges del plorat Cliff Burton) va conduir a un ‘Frantic’ una mica histèric i a l’himne antibel·licista ‘One’, i d’aquí a aquest cementiri d’Arlington fet cançó anomenat ‘Master of puppets’. Metallica ferotgement sensibles a la tragèdia de la guerra, amb ‘For whom the bell tolls’, Hemingway volent, fent sonar els seus avisos a la humanitat camí de ‘Creeping death’ i ‘Seek & destroy’. I un bis en el que a través de ‘Lords of summer’ (si divendres, a Madrid, van mostrar allà la bandera espanyola, a l’Estadi van triar la de Barcelona) i ‘Nothing else matters’; van arribar fins a ‘Enter sandman’: l’homenatge als terrors nocturns que el 1991 es va endur les llistes de carrer i que va demostrar que la música del costat fosc podia fascinar multituds.