Carlos Marqués-Marcet: «La paternitat s'està reinventant»

El director Carlos Marqués-Marcet i l’actor David Verdaguer han configurat un dels tàndems creatius més estimulants del cine indie recent. A les pel·lícules ‘10.000 km’ (2014) i ‘Terra ferma’ (2017) van parlar sobre les relacions de parella i els nous models de família en l’actualitat, sobre les contradiccions d’una generació abstreta. Ara, fan un pas més enllà a ‘Els dies que vindran’, que testimonia a la pantalla l’embaràs real de la parella de l’actor, María Rodríguez Soto, i el converteix en una ficció, a mig camí entre l’experiment cinematogràfic, el drama intimista i la reflexió social, que parla sobre les alegries i incerteses que es generen davant del naixement d’una nova vida. El film, guanyador de la Biznaga d’Or a Màlaga, clausura avui el D’A Film Festival.

¿Com sorgeix la idea de filmar el procés d’embaràs real de la parella formada per María Rodríguez Soto i David Verdaguer i convertir-la en una ficció?

Estàvem a Londres, a punt de començar el rodatge de la meva anterior pel·lícula, ‘Terra firma’, quan a través d’una trucada de Skype es van assabentar que serien pares. Els dos són els meus amics i em va semblar que allà hi havia una pel·lícula. És un viatge molt intens, en què es travessa per multitud d’estats d’ànim al mateix temps que el cos de la dona va patint un procés de canvi bestial. Però sempre vam tenir clar que la història s’apartaria de la relació real d’ells com a parella, que seria una ficció. Hem creat uns personatges que no tenen a veure amb ells, però que ens permetien filtrar una sèrie de conflictes que ens interessa plantejar.

No obstant, en alguns moments els límits entre la ficció i el documental semblen diluir-se ateses les característiques del projecte.

Jo crec que tota pel·lícula de ficció és un documental dels seus actors, i tot documental és una història de ficció. No m’agrada pensar en aquests límits. Sí que és cert que hi ha una intenció naturalista a l’hora de retratar els personatges i l’espai en el qual viuen, de captar la seva quotidianitat. I el procés que hem seguit també és similar al que s’utilitza quan es crea un documental.

¿Es refereix a la sensació de ‘working progress’ que dona la pel·lícula?

Sí. Normalment en cine cada etapa es troba molt diferenciada. Escrius, rodes, muntes... Aquí tots els processos els hem fet alhora. Els guions han sorgit dels assajos, hem rodat, tornat a assajar, a escriure, a muntar... Hem anat saltant d’un costat a l’altre al mateix temps que el projecte generava una sèrie de necessitats.

¿De quina forma va participar cadascun de vostès en el procés de creació?

Per nosaltres era molt important plantejar-nos la pel·lícula a tall d’exploració. No sabíem gaire bé cap a on ens portaria, però sabíem perfectament cap a on no volíem que anés, és a dir, cap al terreny del ‘reality show’. Es tractava d’acostar-nos a la intimitat des de la creació artística. Així que des del principi es va convertir en un acte col·laboratiu. Totes les persones implicades en l’equip van sumar les seves experiències, cadascú hi ha posat el seu trosset. De vegades tinc la sensació que la pel·lícula s’ha fet a si sola, de forma orgànica, i nosaltres hem anat seguint i acompanyant aquest nadó en la ficció. 

A la pel·lícula apareixen uns vídeos casolans de la mare de María abans i després de donar a llum que aporten un significat simbòlic entorn del pas del temps molt potent.

La pel·lícula parla sobre el cicle de la vida. Sobre el pas del temps. Sobre l’herència. Quan vam descobrir aquests vídeos, això va dotar d’una coherència interna tota la pel·lícula. El passat i el present se situen en primer terme, i de sobte ens adonem que el salt generacional no és tan gran com pensàvem, i que ens creiem molt moderns, que tenim les coses molt superades, i de sobte un embaràs t’obliga a aturar-te i situar els peus a terra, posant en perill el que sabíem els uns dels altres.

¿De quina forma afronta la pel·lícula el tema de la paternitat?

Una de les preguntes centrals que volíem explorar és: ¿com podem entendre l’experiència de l’altre? És una qüestió gairebé antropològica, filosòfica, que al cap i a la fi té molt a veure amb les meves anteriors pel·lícules amb David Verdaguer. Però en aquesta ocasió volíem que fos encara més explícit. Quan una dona es queda embarassada, ¿com pots entendre el que significa portar una vida dins?

I aquí és quan parlaríem dels nous models de masculinitat.

La paternitat s’està reinventant perquè els homes s’han de resituar i reqüestionar, hem de treballar i col·laborar en un entorn on es qüestioni el patriarcat. ¿Quin pes té la paraula pare quan estàs intentant desmuntar el patriarcat? Per això volia acostar-me a aquesta experiència com a home. Hauria de ser un acte d’humilitat, però per desgràcia no sempre ho és. Volia explorar el que li passa a l’home per dins quan es troba en aquesta situació en la qual no té el control sobre res i se sent perdut.

La maternitat s’ha convertit en una qüestió política.

Jo crec que sempre ho ha sigut, però ara es troba més exposada. De totes maneres jo l’abordo des d’un punt de vista creatiu, és el que m’interessava. Per exemple, quan vaig començar a fer curtmetratges em vaig adonar que gairebé no havia vist parts al cine. ¿Com és possible que una cosa tan natural estigués tan poc representada? Va ser quan vaig descobrir en una cinta de vídeo un treball de Stan Brackage, ‘Window Water Baby Movie’, que és bàsicament un part, i em va impactar moltíssim, perquè va ser la primera vegada que en vaig veure un. Hi ha dones com Naomi Kawase que han explorat aquest univers a través del gest més radical que he vist mai, filmant el seu propi part (a ‘Genpin’).

Notícies relacionades

'Els dies que vindran': radiografia d'un embaràs real

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

¿Com va sorgir la col·laboració amb Maria Arnal i Marcel Bagés?

Teníem molt bona relació amb ells i abans que traguessin el disc, vam decidir incloure la seva versió d’‘A la vida’ i després vam aconseguir els drets de l’original d’Ovidi Montllor. Això ens va servir també per crear un joc de miralls entre passat, present i futur (aquells dies que vindran). I el cercle es va tancar amb aquest final sonant ‘Tú que vienes a rondarme’.