'Vitoria, 3 de marzo': crònica d'una matança policial

Només havien passat quatre mesos després de la mort de Franco i Espanya es debatia entre els aires de llibertat i les arrelades estructures del règim que encara continuaven exercint el poder i la repressió. El gener de l’any 1976, els obrers de la zona industrial d’Àlaba van mantenir una dura pugna amb els empresaris de les fàbriques per millorar les seves condicions d’ocupació. Després de moltes assemblees i aturades es va organitzar una tercera vaga general el 3 de març a Vitòria en un ambient de màxima crispació. Milers de treballadors es van reunir a l’església de San Francisco de Asís i als seus voltants per manifestar-se. Va ser llavors quan la policia va arremetre contra ells sense pietat. Havien rebut l’ordre directa dels alts comandaments d’utilitzar la violència contra la població. Van llançar gas dins el recinte i la por es va apoderar de la massa que va intentar salvar-se de morir asfixiada i al sortir van començar els trets. Primer amb pilotes de goma, i més tard, amb munició real. El resultat, 5 morts i un munt de ferits en el que es va conèixer com els Esdeveniments de Vitòria, que units als que van tenir lloc uns mesos més tard a Montejurra, van provocar la dimissió del president Carlos Arias Navarro, tot i que aquell dia era Adolfo Suárez el responsable de les forces de l’ordre, que substituïa Manuel Fraga, que es trobava a l’estranger.

No obstant, després de la llei d’amnistia de l’any 1977, els fets van quedar impunes i aquesta ferida va quedar per sempre incrustada en el sentiment popular de la ciutat. “Per a Vitòria, el 3 de març és com l’11 de setembre per a Nova York”, ens explica Victor Cabaco, director de la pel·lícula que ara recull aquest incident històric. “Tothom recorda què estava fent en aquell moment, on era, què va sentir. Va marcar profundament tota una generació i està molt endins de la consciència col·lectiva del poble”.

Cabaco també se sent molt pròxim a aquests fets ja que el seu pare treballava en una de les fàbriques i li va explicar de primera mà l’ambient, la indignació, la impotència i el dolor que va caracteritzar el moment. “Va tenir molta repercussió internacional, i això va contribuir que es variés el protocol d’actuació a les vagues i la manera d’enfrontar-se a les reivindicacions socials”, continua.

La pel·lícula ens introdueix en aquest context a través d’una família que, d’alguna manera, representa els vells i els nous ideals: mentre els pares han patit un procés d’estancament i continuen submisos davant les estructures de poder imperants, la filla adolescent es rebel·la contra les imposicions abraçant la necessitat de canvi. “La família és el fil conductor. A través de la família es toquen tots els temes sensibles de la societat: els obrers oprimits, els mitjans de comunicació manipulats, els empresaris”.

Fosa amb imatges reals

Malgrat comptar amb un pressupost baix, ‘Vitoria, 3 de marzo’ ens introdueix de manera precisa en aquella època i aquell moment. I no només ho fa a través de les cançons de Paco Ibáñez o Lluís Llach, sinó també a través d’un excel·lent ús de les imatges d’arxiu, que es fonen amb la ficció d’una manera molt harmònica. “Per contextualitzar la pel·lícula decidim introduir imatges reals, dels carrers, de la gent i també de tot el que va tenir lloc el 3 de març, ja que tot aquest material té molta força. Volíem que a més d’una pel·lícula, fos un document, ja que fora del País Basc aquests esdeveniments semblen haver-se oblidat”.

Notícies relacionades

'Vitoria, 3 de marzo': recuperar l'oblit

Collboni elogia el Cruïlla com "el festival més amable" en el 15è aniversari

En tot el procés d’investigació de l’equip, el més sorprenent va ser descobrir els àudios de l’emissora de la policia, que també s’han integrat al relat i resulten esgarrifosos, al descriure la confusió d’un moment que va acabar en matança, dit en les seves pròpies paraules.

Resulta inevitable establir paral·lelismes entre la lluita dels treballadors de llavors i la dels d’ara. A les assemblees ja es parlava de la dona, de la seva impossibilitat de conciliar sense perdre el cap, de la precarietat del salari, l’explotació, les males condicions i que l’única possibilitat de lluitar contra tot plegat, passa inevitablement per la unitat. “Els drets dels treballadors sempre són allà, a la corda fluixa. El que demanaven no eren coses gaire rares i jo crec que cada vegada es va perdent tot el que s’ha anat aconseguint després de tanta lluita”.