Anar al contingut

D'A FILM FESTIVAL

Carèlia, l'última frontera de la màgia que va fascinar els nazis

El cineasta Andrés Duque presenta al D'A un documental sobre aquesta intrigant regió situada entre Rússia i Finlàndia, de tradició xamànica i delmada per les purgues de Stalin

Julián García

Carèlia, l'última frontera de la màgia que va fascinar els nazis

Situada entre Rússia i Finlàndia, la remota regió de Carèlia és terra de mags, follets i bruixots. Les creences xamanístiques dels seus habitants ancestrals, transmeses per tradició oral de generació en generació, van ser recollides a mitjans del segle XIX en el fabulós ‘Kalevala’, poema èpic sobre el qual Finlàndia va fonamentar les seves bases identitàries i l’imaginari atapeït d’herois i guerrers del qual va fascinar al mateix Tolkien, que es va inspirar en ell per escriure ‘El Silmarillion’. Avui dia, a la regió de Carèlia amb prou feines queden restes d’aquella màgia atàvica, però el director veneçolà Andrés Duque, establert a Barcelona des de fa gairebé 20 anys, ha volgut seguir el seu misteriós rastre en un documental que presenta aquest divendres al D’A Film Festival: ‘Carelia: Internacional con monumento’, sensorial acostament a aquest poble delmat per les successives guerres i invasions, en especial per la gran purga de Stalin, on van ser assassinats milers de carelians pel simple fet de ser-ho.

Duque, cineasta de la intuïció, va sentir que havia de fer alguna cosa sobre aquest territori quan l’esmunyedís músic rus Oleg Karavaichuk, protagonista del seu anterior documental, el premiat ‘Oleg y las raras artes’ (2015), el va qualificar un bon dia de “carelià”. Intrigat, Duque va començar a investigar i, després de la mort de Karavaichuk, la sort va voler que conegués un carelià que li va presentar a un xaman que vivia a Moscou. “Em va donar una ruta per buscar els últims vestigis de màgia d’aquella regió. Però com era de preveure, no hi vaig trobar res”, relata Duque.

La família Pankratev

Els fils de la casualitat, o la sort intencionada, van voler que Duque trobés als boscos els Pankratev, família nombrosa cristianoortodoxa que encara mantenia vius alguns dels rituals dels seus avantpassats xamànics. “Va ser un regal màgic. La seva capacitat d’observació, la seva relació amb la natura, era especial. I els nens tenien una curiositat i una intel·ligència fora del normal. No vaig voler buscar més”. Va començar a rodar el 21 de juny del 2018, dia del solstici. Diàlegs sobre insectes i forats a la terra, lectures en família sobre vella imatgeria finlandesa, petits troncs la forma dels quals recorda al déu Pan, somiejos en veu alta sobre somnis i imatges mentals... “Una cosa transcendent”, assegura Duque, expert a indagar en allò màgic i invisible que amaga el que és real.

En un moment del documental, una enorme xemeneia oculta rere un arbre escup una glopada de fum negre per, de sobte, començar a aspirar-lo cap a dins en un rebobinatge que evoca Lynch (aquella històrica tercera temporada de ‘Twin Peaks’) que transporta el documental a una altra dimensió: la de la mort que amaga aquest bosc d’aparença bucòlica. El massís forestal de Sandarmoh és un monument funerari dedicat a les milers de persones que van ser assassinades i enterrades durant la gran purga de Stalin, entre 1937 i 1941. Duque va voler entrevistar l’historiador i activista rus Iuri Dmitriev, que, després de dues dècades d’investigació, va aixecar l’impressionant memorial després de descobrir centenars de fosses comunes amb les restes de milers de persones de diverses nacionalitats, la majoria carelians. Però no va poder: just abans del rodatge, Dmitriev va ser detingut i acusat d’un delicte de tinença de pornografia infantil i un altre de pederàstia, comès presumptament contra la seva pròpia fillastra.

Netejar la imatge de Stalin

Duque creu que la detenció és una maniobra del Govern de Putin. “Dmitriev és un personatge incòmode. S’ha acabat convertint en un problema d’Estat. Els que coneixem Dmitriev sabem que no pot ser culpable d’aquests càrrecs”, afirma el director, que al documental acaba entrevistant la filla (no la fillastra) de Dmitriev, la també activista Katerina Klodt. “A Rússia sembla que hi ha una obsessió per reescriure la història constantment i el que apunta el cas Dmitriev és que estan volent netejar la imatge de Stalin i del passat del país”.

Andrés Duque, director de ‘Carelia: Internacional con monumento’, aquesta setmana al CCCB / DANNY CAMINAL

Per al director, un devot de Rússia, país pel qual sent una fascinació irresistible des de sempre, ‘Carelia: Internacional con monumento’ és una manera de defensar “una persona que mereix que se’n parli; i crec que la màgica història prèvia de la família Pankratev i els nens trasllada al drama de Dmitriev una certa idea d’optimisme. No en va, a Espanya ni tan sols estem a prop del que ha fet aquest senyor durant 20 anys quant a la gran tasca pendent que tenim amb els nostres morts, amb els nostres afusellats i enterrats en fosses comunes sense identificar. La nostra pròpia memòria”.

L’expedició nazi a Carèlia

El fil del destí que Duque estira i estira el guiarà ara a la Carèlia finlandesa, a la recerca de més vestigis de màgia i xamanisme. “Aquesta frontera és una ferida oberta des de la segona guerra mundial. El meu pla ara és completar un díptic”. I, pel que explica, el material de partida és tan excitant que voldríem veure’l ja, sense esperar més. Duque ha descobert l’existència d’una pel·lícula que als anys 30 va produir l’Ahnenerbe, institució nazi amb finalitats suposadament antropològiques la intenció de les quals era trobar les primeres tribus de la humanitat i, per tant, l’origen ancestral dels aris. “La seva primera aposta va ser Carèlia. I hi ha material filmat que mai va veure la llum sobre la primera expedició de l’Anhenerbe a territori carelià finlandès, en la qual hi ha nazis filmant bruixots i mags. Espero trobar-lo”, relata Duque amb una inequívoca brillantor careliana a la mirada.