30 set 2020

Anar al contingut

D'A FILM FESTIVAL

Elena Martín: «Els meus referents són les meves amigues»

L'actriu i directora mil·lennista protagonitza el curtmetratge 'Suc de síndria', sensorial mirada femenina entorn dels traumes que genera l'abús sexual que ha presentat al D'A Film Festival

Beatriz Martínez

Elena Martín: «Els meus referents són les meves amigues»

ALVARO MONGE

La trajectòria d’Elena Martín (Barcelona, 1992) ha estat íntimament relacionada amb el D’A Film Festival. En l’edició del 2015 es va donar a conèixer per ser una de les protagonistes de ‘Les amigues de l’Àgata’, projecte final de grau de la UPF que va acabar convertint-se en pel·lícula generacional i que va obrir les portes a una nova fornada de joves directores catalanes a les quals també pertany la mateixa actriu, que va debutar un any més tard darrere de la càmera amb la reconeguda ‘Julia ist’. Ara, després de passar pel Festival Internacional de Cine de Berlín, torna al certamen per presentar el curtmetratge ‘Suc de síndria’, una sensorial mirada femenina entorn dels traumes que genera l’abús sexual dirigit per Irene Moray. 

¿Com va conèixer Irene Moray?
Ella era fotògrafa i directora de peces audiovisuals i vivia a Berlín, així que ens vam conèixer quan vaig anar a rodar allà ‘Julia ist’. Em va passar el guió de ‘Suc de síndria’ fa dos estius per preguntar-me què n’opinava i li vaig dir que m’havia emocionat molt. I em va contestar: “Que bé, perquè havia pensat en tu perquè el protagonitzessis”.

¿Què va ser el que li va emocionar tant al llegir el guió de ‘Suc de síndria’?
Parla d’una dona que ha viscut una experiència traumàtica, però en cap moment se la victimitza. No és una màrtir, és una supervivent. I el curt el que explora és el procés de reconquesta del seu propi espai, per això es permet ser graciosa, sorollosa, pocatraça. M’agrada molt també aquest retrat de la feminitat des del contacte amb la natura i el plaer per les petites coses.

És un treball que sorgeix d’un lloc molt fosc, però està expplicat d’una manera molt lluminosa.
L’Irene sempre el va voler enfocar així. A Max Grosse, que interpreta la meva parella en la ficció, i a mi sempre ens insistia que la nostra relació no es basava en la toxicitat, que tot era sa i net entre nosaltres. Es tracta d’un enfocament positiu entorn del dolor.

Això no és gens habitual, sembla que ser positiu no sigui un valor a l’alça.
Jo mai havia vist una pel·lícula que parlés d’una experiència d’abús des del punt de vista de l’apoderament i la possibilitat de curació com ho fa ‘Suc de síndria’. També em costa moltíssim trobar històries d’amor que s’expliquin des d’una perspectiva saludable, sembla que el conflicte sempre hagi de recaure en les emocions baixes, quan ho hauria de fer en la narració, en l’estil, en l’emoció.

“Jo no havia vist mai una pel·lícula que parlés d’una experiència d’abús des del punt de vista de l’apoderament com ‘Suc de síndria’”

En aquest sentit, les històries d’apoderament femení solen eludir el component masculí, cosa que a ‘Suc de síndria’ no passa, de manera que l’home ocupa una part important del relat.
Per mi era molt important el punt de vista sobre el personatge del Pol, perquè és molt delicat. Ell és allà per ella, l’acompanya, però en cap moment s’identifica amb la figura del salvador. No vol protegir-la, sinó donar-li la mà, perquè és ella la que ha de fer el procés. És una figura masculina gens invasiva, sensible i empàtica.

El cos de la dona (el seu cos) ocupa un espai important en el curt. ¿Com es van abordar les escenes de nus?
Hi havia molts moments d’intimitat en el curt i des del principi estava clar que jo estaria nua un 80% del metratge. Per a Irene Moray era molt important per explicar quina relació tenia el personatge amb el seu cos. Quan se la veu nua està integrada a la natura, com si fos un animal, natural, sense pudor, sense connotacions. No és un cos sexualitzat, és un cos en estat pur. La diferència està en la mirada, normalment el cos femení es plasma des de l’estètica i aquí s’advoca per la sensualitat, per l’erotisme sensorial. 

Sembla que en els últims anys s’ha tornat a reivindicar la natura com a espai per expressar les emocions. A més d’aquest curtmetratge, penso en ‘Con el viento’, en què també intervenia, i fins i tot en l’última part de ‘Les amigues de l’Àgata’.
Crec que hi ha una tendència a buscar més enllà de l’ansietat de la ciutat. Quan es tracta de processos introspectius, com en el cas de ‘Suc de síndria’ o ‘Con el viento’, es necessita molt espai mental i d’alguna manera tornar als bàsics, i en aquest sentit, la natura és el punt de partida.

“És important que hi hagi una visibilitat femenina més gran, que hi hagi nous referents. I no té res a veure amb una moda, com s’ha dit de forma maldient”

Han passat quatre anys des que va presentar en el D’A Film Festival ‘Les amigues de l’Àgata’. Quatre anys del més intensos.
Es cert, des que vaig acabar la carrera fins ara no he tingut cap pausa i ara començo a processar com estic i què m’ha passat. Potser per això estic fent un exercici de tornar a dins i començar a escriure per fer la meva següent pel·lícula.

És vostè una persona molt activa i inquieta: escriu, dirigeix, interpreta, fa teatre experimental. ¿Què li aporta cada una d’aquestes facetes?
M’agrada tenir tots aquests fronts oberts perquè satisfan inquietuds molt diferents. Hi ha moments en què em ve molt de gust fer teatre o performances, que són processos més curts, més immediats, no tenen tantes fases, i n’hi ha d’altres en els quals em ve de gust ficar-me en el desenvolupament minuciós d’una pel·lícula. I el mateix passa amb dirigir, és la meva manera d’explicar històries i aportar una visió que a mi em sembla que és guai que existeixi, igual com m’agrada actuar perquè necessito aquest joc, és com un espai d’alliberament per a mi.

Aquests últims quatre anys també han sigut decisius per a l’afermament de la dona darrere de la càmera.
És important que hi hagi una visibilitat més gran, que hi hagi nous referents. I no té res a veure amb una moda, com s’ha arribat a dir de forma molt maldient. Fa goig veure històries que s’expliquen des d’un punt de vista nou. Hi ha molts sectors de la societat que tenen coses per aportar, i el mateix que passa amb les dones, passa amb la gent de diferents orígens culturals o els col·lectius queer. Abans em preguntaven quins eren els meus referents femenins i no sabia què contestar. Ara ho tinc clar, els meus referents són les meves amigues.