'La espía roja': espionatge sense èpica

Melodrama i relat d’espies alhora, tot i que de fet bona part de la millor literatura i cine d’espionatge no deixa de ser una tragèdia, La espía roja relata en dos temps la vida d’una dona britànica que va treballar per al KGB als anys 40 i 50. Com argumenta en un moment del film, va espiar per a l’enemic perquè estava convençuda que era la millor manera de servir el seu país en un moment en què els ideals comunistes tenien un sentit ben diferent del de l’actualitat.

Notícies relacionades

Més de dos milions de llibres venuts en un Sant Jordi de rècord

L’encís de Lorca i el "poder utòpic" de les imatges s’apoderen del CCCB

Joan Stanley és una figura de ficció, però darrere d'aquesta batega l’existència d’un personatge real, Merita Norwood, l’espia britànica que més temps va col·laborar amb els soviètics. A la pel·lícula realitzada per Trevor Nunn, director televisiu i shakesperià tan meticulós com desapassionat –fet que quadra bé amb el personatge–, apareix l’any 2000 amb les faccions de Judi Dench –que es passa al KGB després d’haver sigut flagell de l’actual Rússia en diversos films de la saga James Bond encarnant a M– i en el passat amb les de Sophie Cookson.

No hi ha suspens en el sentit literal de la paraula ja que aviat sabrem, com ho saben els investigadors de l’MI5 que la detenen a casa seva, que la plàcida àvia va espiar per als soviètics. Així que en el llarg flashback en què es converteix el film, amb tenses parades en l’actualitat per mostrar la incomprensió del fill de Joan davant de la traïció de la seva mare, es tracta d’explicar les raons que la van portar a col·laborar amb l’enemic, els motius i els ideals, les relacions amb alguns dels seus camarades, l’esperança en un món millor en plena carrera atòmica