Anar al contingut

SUPERVENDES

Sebastián Yatra: "Les balades no tenen per què ser avorrides"

Juan Manuel Freire

Sebastián Yatra: "Les balades no tenen per què ser avorrides"

RICARD CUGAT

A ‘Fantasía’, l’álbum que acaba de publicar, Sebastián Yatra aparca el ‘perreo’ per apostar per la balada. El cantant/compositor colombià va saltar a la fama el 2016 amb el hit reggaeton 'Traicionera' (quíntuple disc de platí a Espanya), al qual van seguir temes també molt ballats com 'Por perro’ i 'Ya no tiene novio'. Però la balada va ser el seu primer amor, una essència que no vol perdre. Melós, no obstant, no significa avorrit, tal com ens explica en aquesta entrevista.

Amb aquest disc vol reivindicar la balada llatina. ¿Ho veia com a una cosa oblidada? ¿Relegat com a poc rellevant?
Estava una mica oblidada i en aquest últim any, o any i mig, ha tornat a agafar força. Tant de bo aquest disc serveixi com a inspiració per a altres artistes, i els animi a creure en les balades i en aquestes cançons que parlen de l’amor com una cosa que pot durar per sempre.

¿Vostè va créixer amb el baladisme?
És la meva essència. Jo vaig créixer escoltant balades. A casa meva sonaven Álex Ubago, Luis Miguel, les balades d’Enrique Iglesias, les de Juanes... Els joves potser ja no escolten tantes balades perquè no les tenen a mà, però els agraden. 'No hay nadie más’ és la cançó amb més visites al meu canal de YouTube, i només és guitarra i veu.

Tot el disc és bastant minimalista en l’àmbit instrumental. ¿Sempre ho ha tingut clar o en algun moment li ha semblat arriscat?
Al principi em va semblar un risc, però pensava una mica i ho veia com la decisió més encertada de la meva carrera. Era l’oportunitat d’anar-me’n a l’altre bàndol. Tot i que en el meu projecte m’encanta jugar entre les dues línies.

¿La línia del reggaeton i la de la balada?
Sí, això mateix. Jo no renego del reggaeton. He fet cançons com 'Ya no tiene novio', 'Por perro’ o 'Traicionera', que són pur ‘perreo’, i ara estic fent balades. Això és molt bo. Li dono a la gent cançons a les quals agafar-se en diferents moments de la vida.

El posaré en un compromís. Si hagués de triar bàndol, ¿amb quin es quedaria? M’identifico
més amb la balada, però no vull deixar de banda l’altre bàndol. Els éssers humans tenim moltes capes i passem per moments diferents. Hi ha moments per a cançons com les de 'Fantasía', de voler plorar, reflexionar, i hi ha moments per a cançons de festa, passar-ho bé i riure. 

La balada és un concepte antic, però la producció de l’àlbum és molt actual.
Jo parlo de balades, però és com una reinvenció. Són cançons dinàmiques. Des del principi, provem d’enganxar la gent amb una intro de guitarra, piano o veu, que li vingui ganes de continuar escoltant. A mesura que el tema avança, arriben nous elements, noves parts, diferents instrumentacions... Les dinàmiques dels segons versos són molt frasejades; això abans no era gaire comú en les balades. Això els introdueix un toc urbà. Hi ha una cançó com 'Vuelve', amb Beret, que al final té un tempo com més de trap, tot i que sigui només piano. I 'En guerra' pot tenir un 'beat’, però segueix sent una balada.

Els sons i les textures poden recordar el Justin Bieber de 'Purpose', dit com una floreta.
Moltes gràcies. Jo crec que les balades no tenen per què ser avorrides. A molta gent li dius 'balada' i automàticament pensa "música avorrida, en la qual no passa res." I al contrari, aquest disc et manté alerta. 'Cristina' és una cançó molt rara; és una balada, però les guitarres van a mil per hora. 'Un año' és un mig temps divertit, en actitud ‘singalong’. En l’última tornada de 'Falta amor' entra una banda de rock gairebé tipus U2. Cada cançó havia de tenir un factor sorpresa.

'Fantasía' reivindica, alhora que la balada, l’amor en si mateix, en un moment en què sembla un concepte relativitzat.
Les protagonistes de 'Fantasía' són les lletres, són les paraules. La música i les melodies les acompanyen, però la meva meta principal és donar un missatge. Que la gent senti el que és l’amor i s’hi pugui identificar, i el miri sempre com a una cosa bonica, fins i tot quan tracte el desamor. En una ressenya deien que 'Fantasía' té la capacitat de fer que la tristesa se senti com a felicitat. I és veritat. Un les escolta i plora i recorda coses, però alhora disfruta.

Perquè està sentint alguna cosa.
Seria molt pitjor no sentir res. Hi ha una frase de 'Falta amor' que diu: "Prefiero yo morir de amor, a que el amor me falte".

Temes: Música