La Pegatina, patxanga professional al Poble Espanyol

Amb el seu sisè disc, ‘Ahora o nunca’, en què l’argentí Rafa Arcaute (vinculat a artistes com Andrés Calamaro o Lila Downs) supleix Marc Parrot a la producció, La Pegatina expandeix la seva festa global amb nous accents sense que el ritme s’aturi. El grup originari de Montcada i Reixac encara no havia presentat el disc en un concert propi (més enllà de l’últim Cruïlla BCN) i va procedir a desplegar tot el seu ampli catàleg de recursos per revolucionar un recinte com el Poble Espanyol, aquest dissabte en el marc del Cruïlla de Primavera.

L’última cita del cicle, després dels concerts de Lildami i Izal (assistència global de 9.000 persones, segons el balanç de l’organització), va ser una nova demostració de les habilitats de La Pegatina per construir una espècie d’animat estat de ‘xoc’ d’un parell d’hores on no paren de passar coses. Ritmes ‘skatalítics’ i patrons rumbers creuats amb renovats perfums llatins, còctel de llengües, gags escènics (per exemple: els músics es queden petrificats i algú els dona corda amb una clau gegant), empelts de cançons populars (‘La mala vida’, ‘Marcha, marcha,’) perquè les tornades cavalquin unes amb les altres... Una gresca no només sense complexos, sinó exponencial.

Octet multiplicat

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

En aquesta idea de revetlla com a estat mental, les noves cançons van encaixar amb facilitat, de ‘Y volar’ a ‘Mama’, amb Adrià Salas al seu paper de ‘frontman’ horitzontal davant un Rubén Sierra que es va reservar moments més matisats: ‘Solo yo’ i la repescada ‘Y se fue’, combinant el ritme amb el pols melancòlic. Les composicions de La Pegatina parteixen d’idees melòdiques senzilles que s’executen amb frondositat i tècnica, i transmetent passió, una clau de la seva connexió popular.

L’octet va créixer amb els tambors de Brincadeira i la xaranga de la Balkan Paradise Orchestra, i va acollir el duo Arnau Griso i el ‘triunfito’ i eurovisiu Miki, dirigint-se a un clímax dins del clímax general amb clàssics com ‘Lloverá y yo veré’, ‘Alosque’ i ‘Mari Carmen’. Uns professionals.