Anar al contingut

CRÒNICA

Pau Riba, un inesgotable 'Dioptria' a Barnasants

El cantautor va retre homenatge al mític doble àlbum en el seu 50è aniversari, acompanyat d'una trentena de còmplices, entre ells Sisa, Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), Enric Casasses i Mau Boada

Jordi Bianciotto

Pau Riba, un inesgotable 'Dioptria' a Barnasants

Cinc dècades després, ‘Dioptria’ continua sent aquella obra rara i bonica que desperta l’adoració en les successives generacions de músics catalans. El principi de moltes coses entorn de la cançó folk i el rock fora de motllo, ja sigui amb aspiracions còsmiques o metafísiques. Pedra de toc que ha arribat a transferir un caràcter especial a bona part de l’escena i que va tornar a alçar-se aquest divendres, amb la seva majestuositat i el seu desvari, al teatre Joventut, de l’Hospitalet (Barnasants).

Concert amb molts implicats, una trentena, que van desfilar sense atropellaments, amb ordenat dinamisme, a partir de la presentació de Memi March i Màrius Serra donant pas al mestre Sisa. Tot i que aquest va formar part al seu dia (discretament) del segon volum de ‘Dioptria’, els trobadors galàctics fan el que els dona la gana així que es va permetre passar per alt l’obra i brindar, en canvi, en versió ‘a cappella’, el seu homenatge ‘Al cantaire Pau Riba’ (cançó del seu disc Ni cap ni peus, del 2008), lloant el seu amic com a “bruixot rellampegant sota un flaix de llum divina”.

Distorsions i flautes

Riba va aparèixer flanquejat pels acordions de Joan Garriga (La Troba Kung-Fú) i Carles Belda, i el saxo de Pep Pascual, recorrent la platea fins a l’escenari, on l’esperava el ciborg Neil Harbisson per brindar el seu breu ‘Retrat sonor’. I els membres de De Mortimers, que van procedir a donar cobertura a ‘Dioptria’ des del rock àcid de ‘Kithou’, amb el seu creador a la veu cantant, sempre tan desvalguda ella. De Mortimers tenien la lliçó ben apresa i van emular amb fidelitat Om: de les distorsions antigues de guitarra elèctrica al toc bucòlic de la flauta travessera.

El primer ‘Dioptria’ va desplegar gairebé tots els seus relleus (va faltar la llarga ‘Ars eròtica’), amb les pompes corals de ‘Ja s’ha mort la besàvia’ i la feminista, però acusatòria (dirigida a les mares de família benestants) ‘Vostè (tu, tu mateixa), entorn d’un Pau Riba meitat druida, meitat joglar, trobador profund amb debilitats com el pas de ball de minuet barroc. El repertori de retrets a la moral petitburgesa va derivar en una ‘Noia de porcellana’ convertida en ‘sample’ i fosa per Herois de la Katalunya Interior amb ‘Blue Monday’, de New Order. Per sort, Riba la va recuperar en el bis a veu i guitarra.

En clau col·lectiva

Però aquest ‘Dioptria’ va ser molt compartit: amb Enric Casasses i Panotxa en la segona de les ‘Simfonies’ (les altres dues es van quedar al tinter); amb el verb poètic de Núria Martínez-Vernis i Oriol Sauleda; amb Joana Brabo (filla del ‘Cachas’, de Música Dispersa). No van aparèixer els anunciats Kiko Veneno i Albert Pla. Del segon volum van sortir la urgent ‘Taxista’ i ‘L’home estàtic’, una altra peça de missatge actual, retrat de l’individu a qui no l’afecta res.

La tornada coral en bucle d’‘Helena, desenganya’t’ va propiciar l’escena de més plenitud, de celebració col·lectiva, i el bis va reservar altres moments disfrutables: ‘Al matí just a trenc d’alba’, amb Mau Boada, i ‘Donya Mixeires’, càntic alegre en record a Mercè Pastor, dona de Riba, amb el més jove dels fills de l’artista, Llull, a la bateria. Per acomiadar-se, el protagonista de la nit va assaltar per sorpresa ‘Killing in the name’, de Rage Against the Machine, crit contra la violència institucional amb què ens va venir a dir que continua assemblant-se bastant al noi de vocació respostejadora que va concebre ‘Dioptria’ el 1969.