Alfred García, ànsia conqueridora al Barts

L’actualitat musical inclou tants estils contraposats que un cantant de 22 anys com Alfred García pot mobilitzar multituds sense ni tan sols acostar-se a gèneres que en teoria defineixen el signe dels temps com les músiques urbanes o llatines, sinó acollint-se a un rock clàssic, amb pinzellades soul i tendent a l’èpica. Però no és l’estil el que connecta amb els seus fans, sinó ell mateix, la seva barreja d’actitud casual i de deliri megalòman, les seves maneres de nen gran i espavilat proveït d’un talent potencial, escenificades a discreció aquest dijous en el primer dels seus dos concerts al Barts (Share Festival).

Enrenou a la sala només una mica apaivagat pel pas previ del britànic Joe Dolman amb les seves cançons dolces amb la guitarra acústica. El contrast amb l’Alfred va ser sever: ‘1016’, la primera peça, que dona títol al disc (i que correspon al seu número al càsting d’‘OT’), va arrencar aparatosa, amb els metalls traient fum i l’estrella esbossant posats de ‘guitar hero’. Eufòria conservada amb el préstec d’‘Insurrección’, d’El Último de la Fila (sense aportacions significatives), i la seva creació més irresistible, ‘Que nos sigan las luces’ que va venir precedida per una escena de sincronització de picades de mans a l’estil dels Queen.

Elogi del falset

Alfred García va lluir maneres de clàssic del rock sense ser-ho i va convidar a pensar que disposa d’un do musical, si bé sembla encara massa seduït per la idea d’impressionar el públic. Cançons amb indicis de substància (‘Wonder’, a la qual s’hi va afegir Paula Jornet, PAVVLA) i rampells de pompa com ‘La ciudad’, que va introduir al piano amb uns falsets passats de rosca, a mig camí entre Jeff Buckley (que va sonar abans de l’actuació) i Mika.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Entre els fans de l’Alfred sembla estar-hi Albert Pla, que com el setembre passat a l’Acústica, de Figueres, va aparèixer en escena subministrant una imatge de companyonia, aquesta vegada a l’eurovisiva ‘Tu canción’, és a dir, fent d’Amaia en una maniobra sens dubte temerària. “Un d’aquests artistes autèntics, dels quals en queden poquíssims; crec que només queda ell”, el va presentar l’Alfred. Alguna cosa tindrà aquest noi per aconseguir que Albert Pla canti estrofes com “siento que bailo por primera vez / eres el arte que endulza la piel” sense que se li escapi el riure. L’entesa es va completar amb un Lou Reed per rumba, el d’‘El lado más bestia de la vida’, amb els seus “lailo-lailos” compartits a la baixa per un públic que semblava estar en una altra freqüència mental.

Va tornar l’Alfred García hipermotivat, el de ‘Londres’, una d’aquestes balades amb pretensions d’himne, en la línia de Pereza, com ‘No cuentes conmigo’ o la mateixa ‘Madrid’, amb el seu afegit de ‘Bohemian rhapsody’ (Queen, un altre cop). Material inflat, amb el detector de clixés en manera ‘off’. L’Alfred trombonista (‘Lo que puedo dar’) i l’Alfred melancònic (recordant els seus dies en “sales petites, quan venien dues o tres persones,”). I el que, abans d’acollir un últim convidat, Roi Méndez (versió de ‘Human nature’, de Michael Jackson), va col·locar la seva cançó més delicada, ‘Et vull veure’,indicadora que, quan vol, pot commoure sense necessitat de pujar massa la veu.