Nova York exhibeix els instruments més icònics del rock

“A tot volum no és només la descripció d’un so. És una actitud”. El que qualsevol amant o practicant del rock and roll sap i té interioritzat es proclama ara en un dels temples mundials de l’art, el museu Metropolitan de Nova York. I aquestes dues frases, aquesta filosofia, són les que donen la benvinguda a 'Play it Loud', una exposició que s’inaugura a la pinacoteca novaiorquesa el pròxim dilluns, 8 d’abril (i de la qual el Met presenta un bon aperitiu en la seva web).

La mostra endolla de forma contundent l’amplificador per proclamar als quatre vents el paper fonamental del rock and roll com “un dels capítols formatius de l’art i la cultura del segle XX”, segons va dir dilluns a la presentació a la premsa Max Hollein, director del Met. I ho fa a través de 130 instruments icònics com a nucli, instruments “decorats, exagerats i estimats pels que els toquen i els que els miren”, que Hollein defineix com “l’enllaç entre l’artista i l’audiència, la font física d’un soroll gloriós”.

‘Play it Loud’ ha sigut organitzada en col·laboració amb el Rock And Roll Hall of Fame pel Departament de Música del Met, que té 70 anys d’història i acumula 5.000 instruments dels últims 24 segles. És possible gràcies als préstecs de col·leccionistes privats i de més de 80 músics que han cedit les seves guitarres, baixos, bateries, teclats, instruments de vent i amplificadors. Permet observar i estudiar de prop els instruments que solen veure’s en la distància, sobre un escenari o a la pantalla. I diu molt del poder dels qui els van crear, els van dissenyar, els van ‘tunejar’ i, sobretot, els van donar vida i els van convertir en vehicles d’expressió, que fins i tot com s’exposen, aïllats rere vitrines, aquells objectes inerts mantenen el pols, la sensació de batec. Ajuda que hi hagi banda sonora rockera sonant en bucle a les set sales que ocupa l’exposició, a la qual es podrà entrar sense comprar entrada a part, amb la mateixa amb la que s’accedeix al Met.

Evolució i diversitat

Com el mateix rock and roll, l’exposició mostra l’evolució del gènere, i ho fa agrupant tots els elements en set grans blocs temàtics amb què es va obrint el focus fins a acabar contenint tot el que una exposició en un museu pot contenir del rock. ‘Preparant l’escenari’, la primera part, té, per exemple, des de la Gibson que Chuck Berry va utilitzar per a ‘Johnny B. Goode’, el ‘baby’ piano daurat de la George Stack & Co de Jerry Lee Lewis o la Fender Telecaster de Muddy Waters, l’artista que va deixar la frase de “el blues va tenir un fill i el van anomenar rock and roll”. També hi són la ‘Twang machine’ de Bo Diddley, el ‘set’ de Ludwig de Ringo Star o la Rickenbacker de 12 cordes de John Lennon.

En aquesta primera part s’exhibeix també la Martin D-18 customitzada de Wanda Jackson, “la reina del rockabilly”. Ella és una de les múltiples dones amb qui l’exposició ha fet un acurat esforç per mostrar la diversitat de gènere en el rock, que queda representada també per instruments de, entre d’altres, Joni Mitchell, St. Vincent, Patti Smith, Joan Jett, Kim Gordon, Lady Gaga o Tina Weymouth. La fundadora i baixista de Talking Heads i Tom Tom Club dilluns va ser la veu femenina a la presentació davant de la premsa en què també van participar Jimmy Page, Steve Miller i el Don Felder, l’encarregat de treure la seva Gibson EDS 1275 de doble pal de la vitrina i deixar clar, amb una interpretació d’‘Hotel California’, que bé que pot quadrar el rock en escenaris inusitats com un atri dedicat a escultura europea de segles enrere.

‘Play it Loud’ dedica el seu segon bloc als “déus de la guitarra” i alguns dels seus instruments més emblemàtics, icones com la ‘Love drops’ de Jimmy Hendrix, la ‘Blackie’ d’Eric Clapton, la ‘Number one’ de Page, la ‘Frankestein’ d’Eddie Van Halen, la ‘Soul power’ de Tom Morello, la 'Wolf’ de Jerry García, l’‘Esquire’ de Jeff Beck o la ‘Love symbol’ de Prince, així com guitarres de Pete Townshend, Jeff Beck, Jack White, The Edge o Angus Young. I a les dues següents galeries, batejades ‘Secció de ritmes’ i ‘Expandint la banda’, s’amplia el focus per donar cabuda a les seccions rítmiques, teclats, amplificadors i multitud d’elements que han contribuït a donar riquesa al rock and roll, des d’un saxòfon de Clarence Clemmons a un sitar de Ravi Shankar.

Més que so

El rock és qüestió de so, com expliquen i il·lustren a la cinquena galeria quatre vídeos protagonitzats sobre recreacions dels seus ‘rigs’ Keith Richards, Morello, Van Halen i Page, amb què val la pena passar uns minuts. Però també és qüestió d’imatge, i això tant en termes de ‘customització’ d’instruments com en elements com el vestuari o de l’“actitud” de la que es parlava al principi, és al que es dedica la penúltima galeria de ‘Play it Loud’.

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

Allà s’exhibeix, per exemple, l’escultura en resina construïda amb la guitarra que Townshend va destruir, com tantes altres vegades sobre l’escenari, en una sessió de fotos per a Annie Leibovitz (també recollida a l’exposició). Els textos s’encarreguen de recordar que no era només qüestió d’espectacle: el guitarrista de The Who, que va estudiar amb Gustav Metzger, va ser un dels que va canalitzar el moviment d’art que feia servir la destrucció de material com a protesta de la producció capitalista.

L’exposició es tanca amb una sala dedicada als “moments icònics”, alguns dels quals es poden veure en una projecció i d’altres imaginar-se amb els pòsters de concerts o actuacions memorables. Tot i que el punt de sortida definitiva és la botiga, on es pot comprar des del catàleg  fins a marxandatge creat al voltant de l’exposició, un apropiat recordatori que als museus l’art i la cultura, inclòs el rock, també són comerç.