El tapís de Miró ensenya les entranyes

De tots els detalls descoberts al dors del ‘Tapís de la fundació’, la monumental obra tèxtil de 7,5 metres d’altura, cinc d’amplada i una tona de pes que Joan Miró i l’artesà Josep Royo van dur a terme als anys 70, en l’època que l’artista mallorquí donava sortida a l’anhel de connectar el seu art amb les arts populars, hi ha un que crida especialment l’atenció: l’agulla. O, en tot cas, el que seria l’agulla si això no fos una monumental obra tèxtil de 7,5 metres d’altura, cinc d’amplada i una tona. En realitat, és una llançadora de teixidor, una de les moltes que van haver de fer servir les teixidores reclutades per a l’ocasió, i que una d’elles va deixar allà, o el mateix Miró, no se sap. No és un oblit, no està deixada de qualsevol manera. Es veu que és una cosa deliberada. És un quadre que ve amb el pinzell o és un llibre que ve amb la ploma de l’escriptor; i és alhora un petit enigma. “El regal de la llançadora”, somreia la restauradora de la Fundació Joan Miró, Elisabet Serrat.

L’agulla/llançadora ha vist la llum perquè per primera vegada la fundació amb seu a Montjuïc ha desplaçat el tapís del lloc que ha ocupat els últims 40 anys; el lloc que ha ocupat sempre. Ha arribat el moment d’auscultar el dors, de comprovar si ha patit, de veure com està; de fer alguna cosa, potser. És un esdeveniment. Bigues i politges. Un circuit tancat per retransmetre l’operació. Un equip de restauració en suspens. Va passar fa dues setmanes, i només és possible imaginar el senyorial lapse en què el tapís va recórrer els seus primers dos metres en quatre dècades. Una mica mandrós, potser. Si no el costat fosc, revelava el costat de foscor.

Una explosió de color

¿Una esquena devastada pel pas del temps? No. Però ningú esperava trobar això. En realitat, el dors està com nou. “En perfectes condicions”, va declarar Serrat. Un folre interposat entre el tapís i la paret exercia de protector, ¿i sota? Sota hi havia el que la restauradora coordinadora dels treballs descriu com “una explosió de color, de tècnica i de llana”, una cara B que el primer que dona a la cara del curiós és això, el color o els colors de la cara A com eren fa 40 anys, quan el tapís estava acabat de fer. “És veient el tapís per darrere que s’entén bé que per davant està descolorit”, va explicar Serrat. El terreny és idoni per dur a terme un estudi colorimètric de l’obra, per rastrejar les tintes i els qui les van fabricar, per exemple; per recollir informació valuosa de cara a una futura restauració. De moment, la paraula sobra. “El dors del tapís està en molt bon estat, així que es tracta més de conservar que de restaurar. Farem una intervenció mínima”.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El mínim, a grans traços, ha consistit a passar l’aspirador pel folre per treure-li la pols, i a aplicar a la llana un humidificador perquè recuperi l’estat original. “Al ser contra la paret estava tot molt estret per darrere. El vapor fred relaxa les fibres i les torna al seu estat original”, diu Serrat. Els extrems de l’ordit, els que sobresurten per l’extrem inferior de l’obra, són objecte de neteja, i també s’ha netejat i pintat la paret. Com el dors, pel que sembla, és amo del secret de l’eterna joventut, s’ha arribat a la conclusió que no és necessari despullar-lo per complet, i al final s’ha destapat només el terç inferior. Mínima intervenció. No s’hi han trobat bestioles, que era una possibilitat.

El tapís és a dos metres de la paret, en vista del públic, que pot veure en directe els treballs al revers gràcies al circuit de televisió. Però això és temporal. La fundació vol aprofitar l’ocasió per exhibir el tapís tal com Miró volia que s’exhibís, pel davant i pel darrere, de manera que aquest passadís de dos metres estarà obert al públic i la cara B exposada en tota la seva esplendor. Serà a partir de dimarts que ve. “El més important és poder compartir-lo amb el públic,perquè es vegi el treball que fa el museu que normalment no es pot veure”, va assenyalar el director de la fundació, Marko Daniel. “Perquè es vegi la manera magnífica com s’ha conservat el tapís”. El color. El treball de les teixidores. Una agulla.