Anar al contingut

FESTIVAL DE CINE DE MÀLAGA

Alejo Flah ('Taxi a Gibraltar'): "El Penyal és un escenari molt desaprofitat"

L'esbojarrada 'road movie' del director argentí, acabada d'estrenar als nostres cines, obre el Festival de Cine de Màlaga

Beatriz Martínez

Alejo Flah ('Taxi a Gibraltar'): "El Penyal és un escenari molt desaprofitat"

Jorge Zapata

La pel·lícula d’Alejo Flah ‘Taxi a Gibraltar’ ha sigut l’encarregada de donar el tret de sortida a la 22a edició del Festival de Màlaga. Un taxista emmurriat per culpa de la precarietat laboral (Dani Rovira), un argentí entabanador (Joaquín Furriel) i una jove andalusa (Ingrid García-Jonsson) que desafia les convencions socials del seu poble són els protagonistes d’aquesta 'road movie' esperpèntica, en què no falta l’humor accelerat, l’aventura a l’estil d’Indiana Jones amb accent 'spanglish' a la recerca d’uns lingots d’or amagats en uns túnels secrets i, per descomptat, les sempre socorregudes mones del Penyal. La pel·lícula, per cert, acaba d’arribar als nostres cines.

¿Com sorgeix la idea de ‘Taxi a Gibraltar’?
Volia fer una ‘buddy movie’, una pel·lícula de col·legues en què els protagonistes fossin un argentí i un espanyol que s’embarquessin en una aventura boja. Fa 18 anys que visc aquí, tot i que el meu accent em delati, i en molts dels meus treballs he parlat d’això, de la trobada entre els dos països.

¿I per què Gibraltar?
A Argentina tenim una història semblant amb la Malvines, tot i que és una mica més tràgica que la de Gibraltar. Però m’agradava el contrast que es creava entre dos mons al passar una tanca.  Crec que com a escenari està bastant desaprofitat; la mateixa imatge del Penyal és molt cinematogràfica i quan ens vam assabentar que estava plena de túnels, 153 quilòmetres que es van fer durant la segona guerra mundial, durant el setge nazi, ens va semblar que era un lloc ple de possibilitats.

Els ha quedat molt actual amb el ‘brexit’ i la vaga dels taxistes.
Com a guionista has de tenir la pell sensible a les coses que estan passant al teu voltant i que encara no han sortit en els diaris. Una part de de la nostra funció com a narradors és avançar-nos als esdeveniments.

La precarietat econòmica defineix d’alguna manera els personatges.
M’agrada una frase que diu que la comèdia no consisteix a ser graciós, sinó a semblar desesperat. I aquí és la desesperació la que es converteix en el motor perquè els personatges es moguin de la seva zona de confort.

Parla de ‘buddy movie’, però podria ser perfectament una comèdia picaresca.
Vaig pensar molt en les comèdies 'all’italiana'. De fet, el personatge de Joaquín Furriel es diu Diego Manfredi en homenatge a Nino Manfredi. Volia recuperar la idea que els personatges fossin moralment reprovables, però que en el fons poguessis entendre el que els passa, i que fins i tot se’ls pogués agafar una mica d’afecte.

¿Què li interessava de Dani Rovira per a aquest paper?
Estem acostumats a veure’l en un sol registre, el de persona agradable, i a mi em venia de gust canviar-ho. Però Rovira té una empatia increïble, no importa que interpreti un personatge emmurriat, perquè sempre desprendrà humanitat.