Javier Pérez Andújar: «A la meva novel·la hi ha dues Barcelones i de cap hi ha escapatòria»

A Javier Pérez Andújar –els temps collen i de vegades fins i tot destrossen– li molestava que la lectura que s’ha fet de les seves novel·les fins ara fos sobretot sociològica o política, quan ell el que pretenia i així ho diu "és tan sols reivindicar els adjectius". Per això, ha volgut canviar de terç a la seva nova novel·la, 'La noche fenomenal’ (Anagrama), amb una obra 100% ficció. Però no s’ha de ser gaire avisat per adonar-se que en la història que explica, la d’un grup d’amics embarcats en un programa televisiu sobre parapsicologia, batega la seva pròpia experiència amb 'Saló de lectura', aquell enyorat programa de Betevé dirigit per Emilio Manzano. I tot això en una Barcelona hilarant i picaresca, molt a l’estil Mendoza, de la qual existeix, a més, una altra Barcelona paral·lela, a l’estil de 'Fringe'. I avís per a navegants: mai una novel·la de Pérez Andújar ha sigut més divertida.

¿A què es deu aquest nou to embogit?

Agraeixo que es noti. Em feia por que passés com quan vas a la perruqueria i ningú se n’adona. Sí, ara m’he refugiat en la ficció per salvaguardar el que crec que és només un compromís amb la literatura.

¿Però el fet que s’hagi retirat a les estances de la ficció no té potser un significat polític?

Probablement. Fins i tot a Jules Verne se’l pot llegir en clau política. Però el que jo tenia clar és que volia seguir l’estructura d’una novel·la de cavalleries, en la qual un rei convoca una sèrie d’herois que s’asseuen a una taula rodona i quan una dama demana auxili, com passa aquí, tots corren a ajudar-la.

Aquesta com a novel·la de cavalleries és una mica quixotesca, perquè contempla la realitat amb un vidre distorsionat.

És que després de Cervantes ja és molt difícil no ser cervantí. Però en fi, el meu model és un autor que es va passar la vida escrivint novel·les de cavalleria tot i que no ho semblessin: Raymond Chandler.

¿L’autor de novel·les policíaques? 

El que passa és que la gent no s’hi fixa però els seus llibres sempre es posen a caminar gràcies a una dama en conflictes. Chandler va estudiar a Anglaterra, on li van ficar novel·la artúrica fins al moll dels ossos. A mi no m’interessa la trama policíaca sinó com al final els seus capítols cauen en picat impregnats de malenconia.

Amb idees memorables com que "Al suelo todo el mundo. Todo el mundo al suelo" té cadència de rumba, o que els cangurs tenen forma d’urinaris i potser saltin a causa de la seva incontinència, aquesta novel·la barreja l’humor més naïf amb un profund lirisme.

Sobretot volia fer riure i abans de fer una novel·la de cavalleria vaig pensar en una novel·la d’humor estil Tom Sharpe, però em vaig témer que potser no tenia prou pols com per fer riure tota l’estona. I això del lirisme..., doncs així soc jo, vaig pensar que no podia renunciar-hi.

Al Senyor Quixot emular la novel·la de cavalleries li servia per transformar una realitat que no li agradava. ¿Li passa el mateix?

"Aquesta novel·la està escrita per algú a qui no li agrada el món en el qual viu" Buscava una realitat millor i, és clar, acaba sortint el pessimista que porto dins. Allà hi ha aquesta idea d’algú que està atrapat entre dues Barcelones i cap de les dues és la seva.

Molt simbòlic.

Sí, al llibre les dues Barcelones són molt semblants i de cap de les dues hi ha escapatòria. L’una a l’altra s’estan demanant auxili tota l’estona.

En el centre de la novel·la hi ha l’editor i llibreter José Batlló, l’ogre bo.

Vam ser amics i ell va ser una figura important en la cultura dels anys 60 i 70 va fundar la col·lecció El Bardo de poesia, la revista 'Camp del Arpa'. El primer Carvalho el va editar ell i bona part dels poetes novíssims.

És un personatge ideal per a vostè, un marginal rebel i anarcoide a qui la cultura oficial mai va reivindicar.

És cert que ell mateix es va atrinxerar a la seva llibreria, Taifa, però també és cert que ningú s’autoexclou del tot. Aquí hi va haver exclusió i se li han tirat cops de pala d’oblit a sobre.

La novel·la també està explicant com es construeixen les històries, com un grup d’amics es converteixen en cavallers errants.

Penso ara en el final de 'Sospitosos habituals’, aquesta idea que a partir d’una sèrie de senyals clavats en un suro es pot construir una mentida. Jo he agafat el que porto enganxat a la meva biografia i he anat mentint.

I aquests senyals són els seus amics del programa 'Saló de Lectura' i 'L’hora del lector', reconvertits en experts en parapsicologia. Imagino que Jiménez del Oso també és darrere d’aquesta volença.  

Jiménez del Oso, que a la novel·la es diu Osías, és com Colombo, els porto molt dins meu. Ell va ser l’origen del meu amor per la parapsicologia, tot i que no hi cregués. De petit em feia molta por.

És que el to de la seva veu profunda i reposada ja et donava molt mal rotllo.

El que més m’agrada és que era un escèptic.

No ho hauria dit mai.

Sí, com la copa d’un pi. El primer 'Más allá' el va dedicar a la Lluna. Hi explicava diferents teories sobre l’origen del satèl·lit i al final acabava dient: "Sigui el que sigui, l’únic cert és que la Lluna existeix".

Sol dir-se que treballa amb la nostàlgia però les seves novel·les són més aviat elegíaques.

El passat m’interessa com a material cultural, no tant com a rescat nostàlgic. El que passa és que un està fet de les seves lectures. I jo joc net, no estic impostant. A casa meva no hi havia Proust ni Thomas Mann. Parlo senzillament del que tenia: la tele, els llibres de La Caixa i els còmics. Un altre escriptor pot citar Stefan Zweig i ningú el qualificarà de nostàlgic. Doncs els còmics també són cultura. La gent els dona un valor nostàlgic perquè són cultura popular, cultura de pobres. Però és la meva, el material amb el qual m’he afinat.

Abans parlàvem de les dues Barcelones, i encara que aquesta és una novel·la de ficció hi ha un moment d’una manifestació en un París alternatiu, en el qual a tothom se li ha posat la cara de Jacques Brel, que recorda poderosament les manifestacions independentistes.

No en vaig ser conscient quan vaig començar a escriure-ho, però si ho hagués fet, no en prescindiria perquè hi hagués aquest paral·lelisme.

"¿I aquesta manifestació qui l’ha organitzat? ¿El govern?", es diu a la novel·la.

Allà sí que vaig ser una mica més conscient, però en realitat em vaig inspirar en la manifestació de 'Charlie Hebdo', en el seu mateix itinerari. I és veritat que a la novel·la tots porten la cara de Jacques Brel com tots aquí portaven la de Puigdemont. En fi, si hi ha algun paral·lelisme, què hi farem, riurem més.

¿Es penedeix ara d’haver-se posat a la picota per les seves opinions?

No ho vaig fer per mostrar les meves opinions, sinó per provocar. I per no provocar absurdament sinó més aviat el poder establert. Crec que ningú té raó, en això soc molt Jiménez del Oso. Sembla que a la gent li agraden els provocadors en general si no els afecta directament.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Es podria interpretar que amb aquesta novel·la es van acabar els seus dies de provocador?

És que si cada gest meu és interpretat per defensar o atacar una ideologia concreta, estic atrapat per això i no ho vull. Parlo de les meves coses i ja està. De les seves, el que havia de dir ja ho he dit i no ho esborraré. Jo sempre estic a favor dels perdedors per sentit de la justícia. Però la meva causa, com la dels cavallers errants, és molt difusa.