El crepuscle interminable

L'any 1907 Kafka va escriure a Oskar Pollak una carta en la qual deia: “El que necessitem són llibres que ens colpegin com una desgràcia dolorosa, com la mort d’algú a qui estimàvem més que a nosaltres mateixos, llibres que ens facin sentir desterrats als boscos més remots, lluny de tota presència humana, una cosa semblant al suïcidi. Un llibre ha de ser la destral que trenqui el mar gelat a dins nostre". Els 'Cuentos salvajes’ d’Ednodio Quintero  (Las Mesitas, Trujillo, Veneçuela, 1947) és un d’aquests llibres que sorgeix com del no-res i que resulta inoblidable. No n’hi ha gaires. 

Esglaia llegir un llibre que conté tants llibres que conté tants contes (69) amb el mateix alè, amb les mateixes obsessions temàtiques, amb el mateix sentit de la realitat, amb la mateixa potència discursiva d’un narrador que ho vol –i pot– tot alçant al vent una poderosíssima veu en primera persona capaç d’imaginar així la realitat. Imaginar la realitat com si fos un món imaginari. Imaginar l’imaginari com si fos un món real. Una veu omnívora divulgant per les quatre cantonades de la pàgina una subjectivitat absolutament transgressora, radical i desmesurada. Impressiona llegir un llibre que avança inexorablement del microconte a la ficció breu i d’aquesta a la 'nouvelle'. Una literatura que traça els seus propis límits per a, immediatament, superar-los i així arribar un grau més enllà del que incumbeix l’ésser humà. A mesura que s’avança en la lectura d’aquest llibre portentós, les estructures, els episodis, les trames i els personatges de les ficcions es tornen més complexes. El món ficcional s’endinsa en una visió que es diria ja no micro, sinó panòptica, que pretén delinear totes les arestes d’una realitat que, no obstant, no és diferent que la dels primers contes, exactes com un cop.

El dolor més íntim

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

La paradoxa, la hipèrbole, l’erotisme i la ironia com a figures nuclears de la seva poètica. La intensitat dramàtica com el far que crearà uns personatges esperonats pel dolor més íntim que es pot imaginar, agitats per amors perduts una vegada i una altra (“Hoy debe ser domingo, jueves o Beatriz”) i que obsessionen el narrador en la precarietat d’un temps molt antic. I sí, és cert, la prosa de Quintero ve de molt lluny: el fraseig mític sembla, per moments, gairebé bíblic. Contes que tenen en la idea de la mort l’epicentre d’un huracà per venir. Unes històries que de vegades es llegeixen com la geografia d’uns llocs molt precisos i d’altres demanen crits que puguin imaginar-se al país de mai de la vida. Unes històries que donen per perdut el món per a així tornar-lo a explicar, però des d’un ordre diferent. Sumin-li a tot això l’empremta cortaziana en uns finals sorprenents que obliguen, inevitablement, la relectura. És això que Juan Villoro anomena, amb exactitud, “revelació”. Una revelació que assisteix el lector al final dels contes de Quintero, sí, però convé llegir-la com aquest passar constant, aquesta frontera difusa entre la veritat veritable i la veritat imaginària que ataca el lector en qualsevol moment: en la primera frase, en el quart paràgraf o en l’última paraula –literalment.

Feia anys que no topava tan de cara, tan sense previ avís amb un llibre així. Un es queda desarmat: sense defensa possible. Quatre dies de lectura semblant al que “experimentaría un solitario viajero que navegara en un crepúsculo interminable”.