Estrella Morente, copla sense prejudicis al Liceu

Estrella Morente, substituint els rigors del flamenc per d’altres, els d’aquesta copla de bata de cua, rampell de passió i exuberància orquestral. Així la vam veure aquest diumenge al Liceu (festival Guitar BCN), estrenant la posada en escena d’un disc, titulat sense embuts ‘Copla’, amb què defensa aquest gènere de cançó travessant les tenebres del prejudici ideològic.

Una Estrella col·locada, doncs, en una situació diferent de l’habitual, cantant dempeus, projectant amb poderós gest escènic un repertori que el franquisme va promocionar com a ‘cançó espanyola’. Coples en molts casos amb arrels més antigues, que ella va abordar apel·lant a la llibertat, l’atemporalitat dels seus textos i la identificació sentimental.

Davant de peces com ‘Antonio Vargas Heredia’ o ‘El día que nací yo’, Morente va imprimir el seu caràcter refinat, amb alta tècnica, modulant amb estil els impulsos més físics i recorrent sense màcula versos amb ocasional càrrega d’erotisme: ‘La niña de Puerta Oscura’, de Quintero, León y Quiroga, amb aquests “ojos de calentura” i “la boca como un clavel”. Ni tan sols Estrella Morente és perfecta: va passar alguns conflictes, en la primera part del recital, a les zones altes de peces com ‘Miedo’.

Reflexos en blanc i negre

Notícies relacionades

Mor Hermeto Pascoal, «el bruixot» de la música brasilera

Jordi Clos: mig segle divulgant els secrets de l’antic Egipte

El cançoner es va alçar amb poder instrumental en mans de la vintena de músics dirigits per José Enrique de la Vega, amb profusió de metalls i capacitat per traslladar-nos a la banda sonora d’una remota pel·lícula en blanc i negre de ‘Cine de barrio’. Immersió en un imaginari realçat per l’aparició de figures com Marifé de Triana, Juanito Valderrama o Rocío Jurado a la pantalla de vídeo. ‘Copla’ també és un homenatge a tots ells.

La cantant es va retirar i els músics es van endinsar a les ‘Danzas fantásticas’, de Joaquín Turina, frondosa composició de 1919 amb ecos romàntics. Morente va tornar per a una incursió flamenca, amb guitarres, caixó i palmells, d’‘Los cuatro muleros’ a ‘La noche de mi amor’, però la tarda no estava disposada per a les expressions ‘jondas’, i el guió de ‘Copla’ es va reprendre i va tancar amb ‘Aiy, pena, penita’ (“la cantava la més gran, ¡Lola Flores!”), ‘Soledad’ i ‘Suspiros de España’. Estrella Morente va dedicar aquí el concert a la seva àvia Rosario, asseguda a primera fila. S’hi va abalançar per fer-li petons llargament, imatge última del rescat d’aquest repertori a través del temps.