Javier Álvarez, del cantautor al 'bailautor' a Luz de Gas

Javier Álvarez va trencar fa molt la quadrícula sobre la qual es regeix la figura del cantautor, i aquest dijous a Luz de Gas (festival Guitar BCN) ens va recordar del que és capaç, fusionant el trobador amb el fan d’Abba enamorat del pop, i el poeta d’estrofes amb vista a l’abisme amb el ‘showman’ descarat que acaba ballant Daft Punk. Concert amb aparences alliberadores, el pilar central de les quals el van posar les cançons de ‘10’, el seu primer disc en gairebé una dècada.

Peces que van recuperar el Javier Álvarez cancionista del tall de la navalla, embolcallant reflexions existencials en melodies diàfanes, cantant a la foscor amb un somriure a ‘El mar’ o ‘Presente’. El sibil·linament pertorbador material del nou disc, produït per Ramón Rodríguez (The New Raemon), que va ocupar dos trams del concert i que va oferir el gaudi a través de solucions rítmiques originals (‘Presente’), revelacions pop (‘Detr/s’) i cadències llatines que van relativitzar la gravetat (‘Sonata de otoño’). Format essencial, un despert trio establert amb Ricky Lavado (bateria) i Meta (sota), que va alçar el to en les distorsionades pulsacions de ‘Tuno’.

Quan era número u

Notícies relacionades

Javier Álvarez: «Crec en tots els déus i, sobretot, en les deesses»

Arenas de Barcelona converteix la ciutat en una porta a mons inexplorats

Javier Álvarez, com a cantautor hardcore de rostre amable, sense deixar que l’aspror el venci, jugant amb els formats de cançó i embolcallant les estrofes amb la seva veu lleugera i la seva bona cal·ligrafia. Entre els dos blocs de cançons noves va recordar que no està barallat amb el seu passat i allà el vam veure viatjant fins al seu primer disc, de 1995, amb ‘La edad del porvenir’ i aquell “número u a Los 40 Principales”, va recordar, anomenat ‘Sunset Boulevard’, en contrast amb la posterior i llenguallarga ‘Padre’, que “no ho va ser”, va dir fent broma. Un ‘Por qué te vas’, de Jeanette (via Perales) una mica dissonant i, només amb la guitarra acústica, la seva cançó en català ‘Una imatge’.

En solitari va guiar l’última part del concert, capgirant primer ‘El novio de la muerte’ (que va coronar amb una picada d’ullet a ‘La internacional’) i precipitant-se després en un espiral delirant a partir del merengue ‘Caña brava’, que va cantar sobre una base ‘samplejada’ i, d’allà, a un ‘Chiquitita’ amb instrumentació pregravada (“tots els camins condueixen a Abba”) i directament al ‘playback’ de ‘Lose yourself to dance’, de Daft Punk. El cantautor, transmutat en ‘bailautor’, va apuntar, celebrant la catarsi i recorrent la pista de Luz de Gas com un desenfrenat gogó. Totes les debilitats de Javier Álvarez al descobert, també l’adoració a Michael Jackson en un ‘medley’ ‘a cappella’ (d’‘I'll be there’ a ‘Bad’) que va ser pur sentiment, recordatori del material de què està feta la seva carrera.