El feminisme (també) és cosa d'homes

El feminisme empeny amb força. És el gran debat del segle XXI. A les portes d’un nou 8 de març la reflexió més o menys profunda, més o menys pop, sobre la igualtat de les dones té un lloc central a les llibreries com el té al discurs social i polític. Però, com diu la vella dita, quan un no ho vol, dos no hi van: les dones només avançaran si també ho fan els homes per un camí diferent del que han portat fins ara. La radiografia de la masculinitat, tal com s’entenia generalitzadament fins que van començar a sentir-se altres veus, presenta un home orgullós, que mai mostra o parla dels seus sentiments i inseguretats, que opina que les atencions domèstiques no li escauen, que trepitja fort respecte als seus drets, que dispara la seva ira com una molla i que preferiria fer un pas enrere en la línia evolutiva abans que ficar-se a la pell d’una dona. El retrat tira a bast, d’acord, i està clar que en poc temps acaba transformant-se perquè si fa anys que les dones es pensen a si mateixes, la seva lluita social necessàriament hauria de portar un nou model de masculinitat.

Dos llibres de ficció firmats per dos homes joves, blancs i heterosexuals com Iván Repila (Bilbao, 1978) amb la seva novel·la ‘El aliado’ (Seix Barral) i Víctor Parkas (Sant Boi de Llobregat, 1990) amb la col·lecció de relats ‘Game Boy’ (Caballo de Troya) no pretenen alliçonar ni de bon tros però sí adonar-se que el caldo de cultiu de les masculinitats tòxiques es troba en totes aquestes característiques enumerades abans. Tots dos fins i tot filen més fi. Perquè està clar que la majoria no va per la vida emulant John Wayne, en el que seria aquesta masculinitat vellota i passada que es vestia pels peus. El repte ara és reconèixer el que és un i lluitar teòricament però sobretot pràcticament per la igualtat. I el millor i més curiós és que cap ha escrit un assaig sobre el tema sinó dos llibres de ficció carregats d’ironia i humor.

Repila, que d’aquí dos mesos serà pare d’una nena, admet ras i curt que el detonador de la seva consciència ha sigut la seva parella, l’escriptora i activista Aixa de la Cruz, que també ha dit la seva a ‘El aliado’ escrivint un pròleg per al llibre a tall d’assaig acadèmic futurista a semblança del que tanca ‘El conte de la serventa’ de Margaret Atwood. ‘El aliado’ es posa a rodar a partir d’una pregunta que es va fer el mateix Repila: ¿pot un home ser realment feminista? Ell inventa un paio que es considera el més feminista del món i que es val de violència per convertir-se en el protagonista d’una insurrecció. “Ell és pura contradicció perquè encapçala un moviment que necessàriament necessita que els homes no siguem els seus protagonistes per primera vegada en la història”. ‘Contradicció’ és una paraula clau per a Repila, que assegura que el primer pas per a la nova consciència és assumir un masclisme que els ha vingut de sèrie. “Per a nosaltres, els homes, és més difícil fer-ho perquè sempre hem estat en el centre de l’habitació i hem vist les dones, els homosexuals, els trans i la gent racialitzada com els altres. Però alhora s’incorre en una bonica contradicció, els homes només podem ser feministes si acceptem la condició fonamental que alhora  també som masclistes".

La mirada de Víctor Parkas, que té uns vint anys, tot i que una mica menys autoculpabilitzadora, revela que els mil·lenistes encara tenen molt per recórrer. “La gent de la meva generació tenim una motxilla menys pesant respecte al tema, hem rebut la mateixa merda però buidar-la és més fàcil perquè n’has recollit una mica menys”. Així, detecta que mentre les noies més joves han tingut una educació més precoç a l’hora d’acostar-se al feminisme, ells estan una mica més perduts respecte al tema. “Cadascú pot fer el que vulgui però el normal és interessar-se pel que està passant i comprovar si aquesta manera de mirar el món t’apel·la o no”, diu.

Acudits sobre polles 

‘Game boy’ és una provocadora col·lecció de relats d’autoficció, amb sociologia sentimental, una aproximació al tema de les ex, escarnis feministes i l’operació de fimosi que li van fer a l’autor de nen. “M’agrada reivindicar que això és una novel·la, un llibre sobre acudits de polles i no un assaig saberut sobre la masculinitat”, adverteix irònicament Parkas, desconcertat en els últims temps pel tracte que se li dedica com a especialista en gènere. El llibre és divertit, però, atenció, cal adonar-se que el seu humor dispara cap a dalt i cap a dintre, com propugna l’activista Brigitte Vasallo. “Si no ho fas així és opressió”, afirma Parkas. “L’humor no és una eina ‘per se’ però sí un bon camp de joc per provar coses sense intentar fer mal a un tercer que té menys privilegis que tu”. Missatge: si ets home i les coses et surten malament, pregunta’t què és el que falla en la teva educació sentimental.   

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

La hipòtesi del nou home (aquest que podria néixer quan el 8 de març que ve pensés que cal fer alguna cosa més que penjar una foto al·lusiva a Instagram o que davant de la borratxera d’un amic dedicat a grapejar alguna noia no es limiti a excusar-lo perquè ha begut massa), és el gran horitzó per a tots dos. Repila prefereix quedar-se com Moisès davant de la Terra Promesa i veure-la a la llunyania sense entrar-hi, encara, perquè abans ha “de reconèixer masclismes, problemes i errors per remodelar comportaments atàvics”.

Per a Parkas aquest és un procés que mai es culmina: “Crec que ser feminista és com ser bon pare. Pots ser-ho però un mal dia tenir un atac cabró i cridar-li als teus fills. Ser feminista és saber que hi ha un sistema de privilegis de què m’estic beneficiant i que si no me’n vaig desprenent a poc a poc, estic generant opressions a un nivell més alt. L’important és la certesa que mai serem prou feministes perquè el feminisme no és un cinturó negre de karate”.I per demostrar que té molt camí per recórrer acaba dient que aquest autoexamen permanent és una “puto conyàs”. “Ho veus, ‘puto conyàs’ és una expressió masclista”, i riu amb una expressió entre càndida i burleta i agrega: “Jordi Costa deia que la comèdia és l’únic mitjà capaç de sobreviure a la seva pròpia destrucció i jo crec que a la masculinitat li passa el mateix. Tot i que ara hi hagi veus que diguin que corre perill i que serà aniquilada, crec que sobreviurà, però serà una altra cosa”. I és que al final, diu, ser un home fins ara no ha sigut res més que posar-se una disfressa social.