Una videoinstal·lació d'Albert Serra converteix l'espectador en voyeur d'una zona de 'cruising' del segle XVIII

A Albert Serra no li agrada ser un provocador, però amb cada una de les seves obres aconsegueix generar una reacció convulsa que no deixa ningú indiferent. Va estrenar la seva última pel·lícula, 'La mort de Lluís XIV', fa tres anys, però durant aquest temps ha continuat explorant nous camins en diferents formats i disciplines que posen de manifest la seva enorme llibertat creativa i la seva contínua recerca expressiva a través de les imatges.

Va estrenar en el Volksbühne de Berlín una obra de teatre titulada 'Liberté', que es desenvolupava en el segle XVIII i que girava entorn d’un grup de lliurepensadors francesos que abans de la revolució es deixaven arrossegar pel llibertinatge.

"Em vaig quedar amb una espina clavada, perquè hi havia certes tensions que en teatre eren molt difícils d’explorar, com l’exhibicionisme o el voyeurisme," explica a EL PERIÓDICO. "Llavors se’m va ocórrer que a través d’imatges es podia arribar a un lloc més ombrívol, més existencialista."

D’allà parteix 'Personalien', una videoinstal·lació encarregada pel Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia dins del Programa Fissures en què el director pretén explorar l’arrel del desig en la seva forma més primitiva (però també més sofisticada) inspirant-se en l’obra del marquès de Sade.

Ens endinsem, així, en una sala totalment fosca en la qual l’única llum procedeix de dues pantalles enfrontades en les quals podem veure diferents escenes de caràcter sexual des de punts de vista diferents entre persones que no es coneixen entre si. No hi ha barreres entre els sexes, ni entre les classes socials, només una pulsió pura de desig carnal. L’espectador s’endinsa en una experiència immersiva, ja que al cap i a la fi també forma part activa al mirar sense ser vist.

"Un bosc, una àrea de 'cruising' al segle XVIII, dues pantalles i l’espectador enmig d’aquestes trobades agitades –explica Serra–, com si fos dins i no pogués saber qui està mirant qui, d’on surt la gent i per què, de manera que a poc a poc es van difuminant les fronteres del plaer, del dolor i del desig. No volia fer res ideològic, ni establir judicis crítics ni sancions morals de les que hi ha ara contra tot, la idea era plasmar cossos sense cap d’aquests condicionants i on el racional es convertís en arbitrari".

Involució cinematogràfica

El director reconeix que se sent més còmode en un museu que en el món del cine, que li sembla cada vegada més avorrit. Amb l’explosió digital de principis de segle, es van obrir molts camins i moltes possibilitats, però en aquest moment, pensa que s’ha involucionat cap a l’adotzenament, una cosa que fa extensible a les sèries de televisió i en general a internet.

"La meva obsessió sempre ha sigut compondre imatges que no tinguessin cap component apriorístic, que tinguessin una atmosfera inèdita, imatges que no s’haguessin vist abans, que no pots reconèixer, que et descol·loquen".

Directors radicals

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

Juntament amb la videoinstal·lació, que estarà activa del 27 de febrer al 13 de maig, el Museu Reina Sofia també programarà una 'carta blanca' el títol de la qual, 'Jo també. Desig i delicte', al·ludeix de forma directa al moviment MeToo i a la involucració moral de la mirada de l’espectador. El director ha elegit pel·lícules que van en la mateixa línia que el seu nou treball, directors tan transgressors i radicals com Koji Wakamatsu o Shuji Terayama, màxims exponents de la 'Noveru Bagu' (Nova Onada Japonesa), Paul Morrissey o Ulrich Seidl, que utilitzen l’alliberament psicològic a través dels cossos.

Un altre dels seus últims treballs, 'Rei Soleil', que va guanyar en el FID de Marsella, podrà veure’s en la Fundació Tàpies, de març a juny; una peça que serveix com a complement a 'La mort de Lluís XIV'. Mentrestant, prepara el seu nou projecte, que precisament serà una ampliació de 'Personalien' per a cine. "El que veiem en la videoinstal·lació és una part més 'trash' i crua, però hi haurà un desenvolupament dramàtic diferent. El que vull mantenir és la pulsió del desig en estat pur, i l’atmosfera tenebrosa, de misteri." El cineasta pretén mantenir les imatges explícites que apareixen en la videoinstal·lació (anus dilatats, penis erectes, masturbacions...), però tampoc sembla importar-li gaire si finalment n’ha de prescindir. "Jo no poso idees, les trec. Lluitar per les imatges és treure’ls la seva llibertat".