'Destroyer', el gran desafiament de Karyn Kusama

La història és de sobres coneguda. Jove cineasta roda ‘opera prima’ prometedora, queda enredat o enredada en els grans estudis, acaba rodant una pel·lícula que no satisfà ni els seus desitjos ni els dels seus caps, perd l’energia i la inspiració, es rendeix, o fa per fer.

En el cas de Karyn Kusama (Brooklyn, Nova York, 1968), aquesta ‘opera prima’ va ser 'Girlfight' –revelació, també, de Michelle Rodriguez–, i la pel·lícula que no va convèncer ningú va ser 'Aeon Flux', adaptació convencional d’una animació d’avantguarda. La història fa aquí, no obstant, un gir inesperat i inspirador, perquè Kusama no es va rendir ni tan sols quan un altre gran estudi va vendre després la seva fosca comèdia feminista 'Jennifer’s body' com la 'monster movie' que no era.

El 2015, va ressorgir des de la independència amb 'La invitación', un ‘thriller’ de terror de baix, molt baix pressupost i alt, molt alt poder de fascinació. Els festivals de gènere (com el de Sitges, on va guanyar el premi a millor pel·lícula el 2015) van abraçar la tornada de Kusama amb justa passió. La taquilla va ser injusta, però Netflix va acabar de convertir 'La invitación' en fenomen de culte.

Tan bona és la seva fama que ara Kusama pot, per fi, decidir quina pel·lícula fa i en quins termes. A la resta dels seus projectes no va arribar la primera. 'Destroyer. Una mujer herida' va ser la seva pel·lícula des del principi. "Per a mi va ser molt estimulant –ens explica via telefònica des de Los Angeles– poder desenvolupar un projecte des de zero, col·laborant amb els guionistes, i fins i tot el meu compositor per consolidar una visió personal".

Viure, però sobretot morir, a Los Angeles

I tan personal. Kusama ja passa de retre comptes amb ningú, ni amb la indústria ni amb l’espectador casual. 'Destroyer' és la pel·lícula de polis més amarga i fosca vista en temps, a més d’un retrat de dona sense tòpics sobre la feminitat. La policia Erin Bell (una desglamuritzada Nicole Kidman) és freda perquè el món l’ha fet així. El món i, en particular, un incident que es veurà obligada a repassar per enèsima vegada al seu cap durant la investigació d’un assassinat.

'Destroyer' presenta, com 'La invitación', una cara fosca de Los Angeles, tot i que canviant nit per dia i una luxosa casa en un turó per exteriors de lluminositat enganyosa. És fàcil pensar en el William Friedkin de 'Viure i morir a Los Angeles': "El que més em va interessar d’aquesta pel·lícula –diu Kusama– és la fotografia de Robby Müller, com es va capturar l’àrea de San Pedro, la indústria, la vida portuària. S’hi mostrava una part poc vista de Los Angeles. I, per descomptat, hi havia grans seqüències d’acció, com aquesta persecució en cotxe encara no superada". En el centre de 'Destroyer' hi ha una gran seqüència d’acció, d’atracament per a més senyals, que convida a pensar en un altre clàssic de Los Angeles: 'Heat', de Michael Mann.

Manejant aquesta classe de referències, Kusama desafia, aquí més que mai, la idea de la classe de pel·lícula que hauria de firmar una dona. Com sol fer la seva admirada Kathryn Bigelow, directora d’un tercer clàssic de Los Angeles: 'Li diuen Bodhi'. "L’he vist mil vegades", diu Kusama. "Hi puc veure connexions. Però, i ho dic com un compliment, és sobretot un entreteniment escapista. ¡La meva és més... castigadora!".

Feminista a la seva manera

Notícies relacionades

'Destroyer. Una mujer herida': una segona oportunitat

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Menys masculina que feminista, però de forma poc aspiracional, 'Destroyer' vol preguntar a l’espectador sobre els límits de la seva tolerància als personatges femenins difícils i sense cutis perfecte. "Acceptem una humanitat complicada en els homes, però no tant en les dones. M’agradava que la gent es preguntés a si mateixa: ¿per què m’incomoda tant l’Erin?".

Durant gran part del metratge, la nostra (anti)heroïna és illegible en termes emocionals. I va ser precisament això el que va seduir Kidman: "Li interessava l’opacitat de l’Erin, l’absència d’expressió, el buit que estava el personatge. Bé, en realitat, està ple de sentiments, però no sap gestionar-los i no vol mostrar-los", explica Kusama, avançant la desembocadura del viatge.