'El libro de imágenes': Godard en estat pur

"És necessari fer la revolució", sentencia la veu rovellada de Jean-Luc Godard en els compassos finals d’'El libro de imágenes'. Aleshores, tot aquell que hagi presenciat els 80 minuts de metratge previs haurà constatat que, després de set dècades fent cine i 40 pel·lícules que potser el converteixin en el director més radical i influent de la història del cine modern, el mestre francosuís continua predicant en solitud amb l’exemple.

Notícies relacionades

Mariana Enriquez, investigadora del paranormal a la Costa Brava: "L'Hotel Panorama és un lloc horrible, té com mal rotllo"

Patti Smith i la contracultura amb el Vaticà, i els EUA fent ‘crowfunding’: obre la Biennal veneciana del món al revés

En realitat, això sí, la nova pel·lícula no oferirà grans sorpreses a ningú que hagi seguit la producció de Godard des que va completar la seva sèrie de videassajos 'Histoire(s) du Cinema'. Es tracta d’un nou ‘collage’ en què s’encavalquen amb frenesí fragments de pel·lícules –'La Strada', 'Elephant', 'Johnny Guitar' i moltes més, entre les quals algunes del mateix Godard– i de notícies televisives i de vídeos extrets d’internet, i fragments de música i reflexions polítiques –sovint disfressades d’aforismes i jocs de paraules– escampats per una banda sonora que apareix i desapareix al seu aire. És, però, una obra més radical que 'Nuestra música’' (2004) o 'Adiós al lenguaje' (2014) tant perquè en aquest film no hi ha rastre d’actors com per l’agressivitat de les distorsions visuals.

¿Quin és el sentit general de tot això? Només un insensat s’aventuraria a desxifrar-lo. Hi ha referències als nostres prejudicis contra el món àrab i a la banalització de la imatge i el fracàs d’Europa, i hi ha idees sobre molts altres temes que se superposen i es contradiuen. En un moment de la pel·lícula s’assegura que el terrorisme és una de les belles arts; instants després es qualifica d’impostors els que lluiten en nom de causes col·lectives. Depenent de qui en parli,és una pel·lícula que parla de gairebé tot o de gairebé res; així són les coses quan parlem de Godard. En tot cas, tant se val. La gran carta d’‘El libro de imágenes’ no està en els seus significats –o en la seva absència–, sinó en la immensa capacitat que té per dominar els nostres sentits.