Quilapayún, èpica refinada a Barnasants

Tot i que associat per sempre a la tornada consigna d’‘El pueblo unido jamás será vencido’, Quilapayún atresora una trentena de discos amb composicions pròpies i alienes que continua cuidant amb severitat i delicadesa. Material que aquest diumenge, al teatre Joventut, de l’Hospitalet, es va decantar en bona part pel recordatori de dos autors essencials, Violeta Parra i Víctor Jara, molt afins al seu univers, en el marc del festival Barnasants.

Les harmonies vocals, molt elaborades i portadores d’èpica revolucionària, van donar la benvinguda a cavall de la ‘Plegaria a un labrador’, de Jara, amb tot el seu ímpetu natural i el frec de les guitarres transmetent lluminositat. Vestits de negre, però sense els ponxos d’altres temps (que treuen de l’armari només ocasionalment), els set integrants de Quilapayún, amb Rodolfo Parada al capdavant, van lluir sobris i entregats a l’art de la cançó. Veus robustes a ‘Qué dirá el Santo Padre’, de Parra, de qui es van atrevir a fondre les estrofes de‘Gracias a la vida’ amb les de la seva cara B existencial, ‘Corazón maldito’, en una creació de contrastos que va ressaltar el “rerefons dramàtic” de la trobadora.

Profunditat instrumental

Notícies relacionades

El MNAC comunica al jutjat d'Osca "incapacitat tècnica" per traslladar les pintures

La IA és massa simpàtica

De Jara van defensar ‘El pimiento’ amb gran força interior i van evocar els “cinc minuts” continguts a ‘Te recuerdo Amanda’, en alternança amb cites a Carlos Puebla i a un clàssic del repertori, ‘La muralla’, que Patricio Wang va associar a l’actualitat política catalana (“diuen que ara les muralles les llancen; nosaltres, no”, va ironitzar). Wang va guiar algunes substancioses peces instrumentals, com ara ‘Temporía’, un ‘collage’ de diverses composicions amb signe contemporani, i la ‘Suite movie’, de Mans Hadjidakis. En aquest punt, Quilapayún va desplegar uns registres suggeridors, en un pas més enllà del folklore, i va confirmar el rigor executiu en una composició complexa de Violeta Parra, ‘El gavilán’, enrevessat relat sobre un amor “mentider”.

Un punt àlgid del recital, que va avançar imprimint presència vocal a ‘Què volen aquesta gent?’, peça interpretada en català (com quan, el 2003, el grup la va compartir al Palau amb la seva coautora, Maria del Mar Bonet), i reivindicant el líder immolat a ‘Allende’. Ambient caldejat al Joventut i el públic dret en un bis que va arrencar amb el so tropical de ‘La batea’ camí de l’himne d’himnes, ‘El pueblo unido jamás será vencido’. Com a colofó, la cançó popular espanyola ‘El turururú’, sarcàstic recital de denúncies socials i senyal que el bon humor no és, al cap i a la fi, aliè al món de Quilapayún.