Pedro Guerra: "La por, el terror, el llop és la possible pujada de la ultradreta"

Pedro Guerra torna aquest divendres al Palau (festival Guitar BCN), l’escenari en el qual va viure nits pletòriques presentant discos com ‘Tan cerca de mí’ (1997) o ‘Ofrenda’ (2001). Ho fa a propòsit de la reedició del primer dels seus treballs, ‘Golosinas’ (1995), que fa 25 anys començava a gestar-se en les seves actuacions a la sala madrilenya Libertad 8. La gira el portarà també al festival Strenes, de Girona (5 d’abril).

¿Es reconeix en aquell trobador canari tot just aterrat a Madrid?

Sí, perfectament. Jo llavors ja feia deu anys que estava ficat en la música, primer en solitari, perquè vaig començar als 16, i després amb el col·lectiu Taller Canario, amb el qual vaig fer quatre discos. A Madrid tot va ser molt ràpid, em vaig veure tocant a Libertad 8 i al cap de pocs mesos ja estava firmant un contracte discogràfic. Les temàtiques d’aquell disc segueixen vigents avui i aquestes cançons les puc continuar cantant perfectament. Veníem d’una època en què la nuesa de la veu i la guitarra havia estat mal vista. Però recordo veure a la televisió Tracy Chapman, en aquell concert d’Amnistia Internacional, sola amb la seva guitarra, i vaig pensar: “aquí està passant alguna cosa”. I després van aparèixer els ‘unplugged’.

Precisament el 1994 va sortir el de Nirvana, amb un Kurt Cobain cantautor. ¿Ho veia en una galàxia llunyana?

Aquest disc em va arribar, tot i que més tard, però jo he arribat a moltes músiques tardanament. Els mateixos prejudicis que s’han tingut amb els cantautors els he tingut jo probablement amb altres músiques, com el rock anglosaxó. Però allà vaig veure que Nirvana eren uns tremends compositors de cançons i vaig començar a alliberar-me de molts prejudicis. Jo mai he tingut problemes per escoltar música en anglès, però els meus eren Dylan, Cohen, Joni Mitchell, Rickie Lee Jones... A aquests els conec bé.

A ‘Golosinas’, ¿dominen les influències cubanes i brasileres?

En aquest disc es cristal·litza una influència triangular, sobre la qual construeixo tot el que vindrà després. Allà hi ha tres països: Cuba, amb Silvio Rodríguez com a referència concreta; el Brasil, amb Caetano Veloso sobretot, i l’Argentina, amb Fito Páez com a màxima infuència.

¿Cantautors catalanes?

Sí, Lluís Llach, ja des de l’època de Taller Canario. Vaig tenir un professor a tercer de BUP que em va descobrir l’àlbum ‘Gener de 1976’, que comença amb una cançó al piano i això per a mi va ser una revelació. Vaig escoltar molt Llach, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell... Serrat va venir després. Jo era més de Llach que de Serrat. Parlo de quan tenia 16 o 17 anys: ara no cometria l’error de fer una elecció entre l’un i l’altre. I quan vaig fer ‘Golosinas’, Madrid era un lloc en el qual podies veure potser una vegada a l’any aquests cantautors catalans, i Ruper Ordorika, i Oskorri... Ara crec que costa més.

Com deia, la figura del cantautor semblava antiquada en els 90. ¿Com ho va fer per connectar amb el públic jove?

Doncs no ho sé. Per a mi, va ser una sorpresa posar-me a tocar amb la guitarra a Libertad 8 i que la gent estigués allà aprenent-se les cançons. Vam aparèixer Javier Álvarez i jo, i vam connectar amb un públic jove. Les companyies van veure la possibilitat de dirigir-nos cap al pop, i vam ser criticats per això, perquè teníem un públic, més encara Javier, que incloïen noies molt joves.

¿Què creu que veien en vostè?

No ho sé, suposo que per la meva imatge no devia ser. Vull pensar que és per les coses que cantava. Després va venir Ismael (Serrano) i el seu públic va ser més clarament reivindicatiu.

Un punt d’inflexió el va marcar ‘Contamíname’, que abans de ser inclosa a ‘Golosinas’ la van cantar Ana Belén i Víctor Manuel a ‘Mucho más que dos’. Ells representaven cert ‘establishment’ en la cançó. ¿Va tenir reticències?

No, Ana Belén ja havia cantat una cançó meva (‘Nadie sabe’) al disc ‘Veneno para el corazón’ i els havia conegut. No veia ‘Contamíname’ com un hit. Mai vaig veure hits en les meves cançons. I mai vaig tenir problemes amb ells, al contrari. Sé perfectament el que signifiquen, però també on són, i considero que Víctor és un excel·lent compositor de cançons, tot i que sé que hi ha gent que no el valora en la seva justa mesura. I l’Ana em continua semblant una de les millors veus. Les meves cançons les van gravar més cantants: ‘Las gafas de Lennon’ la va gravar Paloma San Basilio. Si m’arriben a demanar una cançó per a ella mai li hauria enviat aquesta, però algú l’hi va fer escoltar i va dir “la vull cantar”. En aquella època, qui em va demanar cançons els les vaig donar, i qui es va identificar les va cantar. I sempre em vaig sentir responsable de la cançó, no de la versió.

‘Contamíname’ potser es va avançar al seu temps amb la seva lloa a la convivència entre cultures.

Carlos Fuentes, l’escriptor mexicà, va escriure ‘El naranjo’, que parla del mestissatge, i en una entrevista va utilitzar el terme ‘contaminació cultural’. Allà se’m va ocórrer escriure la cançó, que parla de la barreja de cultures. Anys després vaig fer ‘Extranjeros’, més explícita, quan ja havien començat a venir pasteres. Aquest tema ja era un dels eixos del Taller Canario. Perquè Canàries, geogràficament és l’Àfrica, però és Europa, i emocionalment i de cor som més llatinoamericans. Allà, allò de l’emigració sempre es va entendre bé.

Per gravar un disc de vegades es disposa d’uns mesos, però el primer pot incloure cançons fetes al llarg de molts anys. ¿Va ser el cas de ‘Golosinas’?

Sí, jo porto a Madrid tres cintes de ‘cassets’ plenes de cançons meves, jo era tremendament prolífic llavors, tenia tot el temps del món per fer cançons. En aquestes cintes hi ha cinc, sis o set cançons que aniran a ‘Golosinas’, i les altres les componc aquell primer any a Madrid. ‘Golosinas’ és com el tancament, el resultat de tot aquell any i escaig a què vaig estar cantant a Libertad 8.

¿Veu ara els motius pels quals el disc va tenir èxit?

Doncs no ho sé. M’he adonat que ‘Golosinas’ és un disc molt agosarat, un primer disc en directe amb moltes cançons, 17, de les quals tres quartes parts són només de guitarra i veu. Ara seria impossible que el tragués una multinacional. En aquests concerts les canto una rere l’altra, i veig que la gent va connectant amb totes, no només amb una. Això feia anys que no em passava. I és veritat que recuperant aquest treball em torno a trobar amb un públic que havia deixat de venir als concerts, que vol reviure aquella època. Torno al Palau, on feia una dècada que no actuava, perquè anava a locals més petits.

El primer ‘single’ d’aquell disc va ser ‘Biografía’, que passats els anys no figura entre les seves cançons més populars.

No vaig aconseguir que anés a la ràdio una cançó a veu i guitarra com ‘El marido de la peluquera’. Aquesta i ‘Deseo’ són les cançons que més han arribat a la gent, per sobre fins i tot de ‘Contamíname’.

El disc era variat de temàtiques i tons poètics: costumisme social, intimisme, sensualitat.

Cap dels meus discos va en una única direcció, excepte algun monogràfic, com ‘Hijas de Eva’. En les meves cançons hi sol haver una combinació de temàtica social, relacions de parella i després n’hi had’ altres que són més personals, cançons per intentar conèixer-te millor.

És comú que els primers discos dels artistes es converteixin en fetitxes que semblen insuperables, amb el record i aura dels quals no poden competir les obres posteriors del mateix artista. ¿Pot ser frustrant?

Jo mateix, al disc de Silvio Rodríguez al qual tinc més afecte és ‘Al final de este viaje’, el primer seu que vaig escoltar, tot i que puc dir que hi ha cançons espectaculars seves en altres àlbums. Però cal pensar en el moment en què la gent arriba al disc: tens una edat, descobreixes un artista i això passa a formar part d’un procés vital. Vius un idil·li amb l’artista i aquestes cançons, que passen a formar part de la banda sonora d’una època. Després, quan arriben els següents discos, ja et coneixen i les cançons arriben d’una altra manera. Probablement moltes de les meves millors cançons són a ‘Golosinas’, però en vaig fer d’altres després que formen part fonamental del meu repertori. Però ja no és el mateix. Ja no és aquest component emocional.

I els següents discos ja no arriben a la generació successiva perquè les plataformes de difusió han canviat de cicle.

Exactament, aquesta onada dels cantautors va començar el 1994, va durar dos o tres anys, i després es va passar a altres coses. A artistes com Bebe, per exemple. I llavors van sortir 200 imitadors de Bebe. Jo vaig passar de sonar molt a la ràdio a desaparèixer. I el mateix amb la televisió.

Torna a Barcelona, en  un moment delicat: judicis i tensió entorn del probable avançament electoral. ¿Quines són les seves sensacions?

La meva relació amb Catalunya i amb la cultura catalana sempre va ser molt potent. La primera vegada que vaig actuar al Palau vaig cantar amb Marina (Rossell) i Lluís (Llach), i sempre he tingut un respecte enorme per Catalunya com a cultura diferent. Jo soc dels que pensen que s’hauria d’haver fet un referèndum d’autodeterminació fa anys. Aquest dret no es pot negar. A partir d’allà, hi ha hagut un conjunt d’errors. Això dels judicis em sembla una barbaritat. Que els vagin jutjant per una cosa que no han fet... Però tot s’ha anat enfangant i s’ha arribat a una situació una mica delirant. Ara, per mi, la por, el terror, el llop està en la possible pujada de la ultradreta. Un panorama de tripartit amb el PP, Ciutadans i Vox seria terrible, per als catalans i per a tothom. Jo, per això, no sé si jo posaria el tema de l’autodeterminació com a prioritat absoluta per sobre de totes les altres qüestions. I m’encantaria que els catalans continuessin formant part del mateix projecte en el qual estic jo, però per descomptat en un estat diferent. Dit això, crec que és una mica igual el que jo pensi o digui. La meva posició: cal buscar els punts de trobada, parlar, dialogar i buscar una sortida on no surti ningú perjudicat. És allò que ara en diuen equidistant, ¿no? (riu) No ho sé...

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Bé, ¿creu que tornar a ‘Golosinas’ amb aquests concerts tindrà un influx en els seus següents passos com a compositor?

Segur que sí. Hi ha episodis que són com ponts, moments en què un decideix agafar-se un temps per escriure cançons. Perquè em preocupa molt que les meves noves cançons comencin a assemblar-se molt a altres d’anteriors. Ho he vist en artistes que he admirat molt.