Anar al contingut

ENTREVISTA

A la Barcelona morbosa d'ahir i d'avui

Félix J. Palma debuta en el gènere negre amb 'El abrazo del monstruo' després de l'èxit de la trilogia victoriana que va iniciar amb 'El mapa del tiempo'

Anna Abella

A la Barcelona morbosa d'ahir i d'avui

RICARD CUGAT

A la Barcelona actual un escriptor s’enfronta als mateixos horrors que ell ha infligit als personatges de la seva novel·la de més èxit, ambientada en una altra Barcelona, més gòtica i alhora modernista, la de 1913, on encara cueja la història real de “la Vampira del Raval, amb un Gaudí que està construint la Sagrada Família”. En les dues èpoques, un malvat segresta nenes de set anys i obliga els pares a superar tres macabres proves si volen evitar que les mati. I “aquest monstre té un club de fans... Crec que la societat pateix un procés de deshumanització. Ja ho deia el filòsof [Thomas Hobbes], “l’home és un llop per a l’home”, explica Félix J. Palma (1968), sobre el dolent d’‘El abrazo del monstruo’ (Destino). “És una trama on no hi ha un sol personatge bo o positiu, tots tenen clarobscurs, secrets, coses que prefereixen ocultar, perquè, a poc que furguis en una persona, trobes coses inconfessables”, afegeix l’escriptor de Sanlúcar de Barrameda, establert des de fa anys en aquesta Barcelona que ha convertit “en un personatge més”. 

Després de l’èxit de la seva trilogia victoriana –‘El mapa del tiempo’ (Premi Ateneu de Sevilla 2008), ‘El mapa del cielo’ i ‘El mapa del caos’–, traduïda a 25 països, debuta en el gènere negre amb una història “amb ecos de Stephen King”, admet, “més terrorífica i amb algun element fantàstic”. “Tenia por perquè no m’havia aventurat mai en el ‘thriller’ i com a més transcorre en 12 hores la història exigia un ritme vertiginós, trepidant. Això em demanava una prosa més punxant i directa, però sense perdre qualitat, perquè per a mi és tan important el que expliques com com ho expliques”.  

"Tots portem al nostre interior un monstre, fet de debilitats i covardia"

Amb una atmosfera gòtica que transmet a tota la novel·la, J. Palma volia “parlar del monstre que tots portem dins”. “Sense arribar a malvats en majúscules, crec que tots, diàriament, cometem petites maldats, a casa, a la feina, per falta d’empatia... –assegura. Jo he jugat amb la metàfora del monstre, del segrestador que s’emporta les nenes, però també el monstre interior, fet de la teva covardia, de les teves debilitats, al que has de vèncer”.

També juga amb la seva teoria que “els adults som el resultat dels nens que vam ser”. “tot el que vivim en la infància condiciona i marca la nostra personalitat. I sempre guardem alguna cosa d’aquesta capacitat infantil d’explicar les coses mitjançant la fantasia. A la llum del dia tots mantenim els nostres fantasmes a ratlla, però de matinada, quan et despertes de nit, aquesta vigilància i la raó abaixen la guàrdia i permeten que els fantasmes ens turmentin fins a l’alba”. 

No obstant, tot i que guarda per a ell els seus propis monstres, sí que confessa un temor compartit amb la societat d’avui: “A quedar-te al carrer, que et desnonin, et facin fora de la teva llar, a la indigència..., admet qui sap bé que el treball d’escriptor, “com el de la majoria d’artistes, no és segur, té èpoques bones i dolentes, i vius de vendre els teus productes”. “Per això –afegeix–, no pots viure d’esquena al mercat, has de rendibilitzar la teva obra. Això no significa trair-te, sinó veure què demana, i portar-ho al teu terreny”.   

Pares no tan herois

El seu protagonista és Diego Arce, un escriptor que veu com un malvat com el de la seva novel·la ‘Sangre y ámbar’ segresta la seva filla de set anys i li fa xantatge, com passa en la seva ficció, amb matar-la si no supera diverses proves. La primera, més humiliant que sàdica, és menjar excrements de gos. “Molta gent diu que faria qualsevol cosa pels seus fills, però a l’hora de la veritat, ¿què series capaç de fer per salvar la seva vida? –es pregunta. Volia posar el personatge en una situació límit, sota pressió. I també jugar amb la idea de l’heroi, perquè tots els fills veuen els seus pares com herois, però ells saben que no ho són. El Diego no és un pare model, és un tipus normal, és covard i egoista”.  

A la Barcelona de 1913, els pares triats “pel monstre” han d’intentar superar les proves sobre l’escenari del Liceu. Les de Diego han de ser emeses en directe per internet. “Volia denunciar la morbositat. Aquesta curiositat que fa que la gent estigui enganxada a la pantalla, com hem vist amb l’intent de rescat del nen Julen fa poc. Al Liceu, una dona es queixa que han pagat l’entrada i al final no se li ha tallat la llengua. Hi ha pàgines a internet que permeten sadollar aquestes ànsies de morbositat...”.    

A J. Palma, compartir ofici amb el del seu protagonista, a més d’estalviar-li el procés de documentació li permet “una lectura metafòrica, sobre el procés de creació”. “Amb els meus alumnes del taller d’escriptura fem exercicis que obliguen a pensar ¿què passaria si...? Jo mateix ho faig contínuament pel carrer, és una manera de fabricar històries”.